6.3. Utilització dels elements individualment

En aquesta secció descriurem detalladament cada element de l'instal·lador. Els elements s'han agrupat en fases que els usuaris haurien de reconèixer. Es presenten en l'ordre que apareixen durant la instal·lació. Recordeu que en cada instal·lació no s'utilitzaran tots els mòduls, els que realment s'utilitzen depenen del mètode d'instal·lació que s'utilitza i del maquinari.

6.3.1. Configuració de l'instal·lador de Debian i del maquinari

Suposem que l'instal·lador de Debian ha arrencat i que esteu davant la primera pantalla. En aquesta fase, les capacitats del debian-installer encara són bastant limitades. Desconeix la major part de característiques del maquinari, idioma preferit, o fins i tot quina tasca ha de realitzar. No us preocupeu, el debian-installer és bastant llest i pot enquestar automàticament el vostre maquinari, localitzar la resta dels seus elements i actualitzar-se a un sistema d'instal·lació capaç. Tot i això encara caldrà ajudar el debian-installer amb alguna informació que no pot determinar automàticament (com la selecció de l'idioma preferit, l'esquema del teclat o la rèplica de xarxa a utilitzar).

Notareu que en aquesta fase el debian-installer realitza la detecció de maquinari diverses vegades. El primer cop, l'objectiu és, específicament, el maquinari necessari per carregar els elements de l'instal·lador (p. ex. el CD-ROM o targeta de xarxa). Com que no tots els controladors estan disponibles en aquesta primera execució, és necessari repetir la detecció de maquinari posteriorment.

Durant la detecció de maquinari, el debian-installer comprova si algun dels dispositius del sistema necessita carregar algun microprogramari. Si es sol·licita un microprogramari que no està disponible, es mostrarà un diàleg que permet carregar el microprogramari des d'una unitat extraïble. Vegeu Secció 6.4, “Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador” per a més detalls.

6.3.1.1. Comprovació de la memòria disponible / mode poca memòria

Una de les primeres coses que fa el debian-installer és comprovar la memòria disponible. Si la memòria disponible és limitada, aquest component realitzarà algunes modificacions en el procés d'instal·lació que us haurien de permetre instal·lar Debian GNU/Linux al sistema.

La primera mesura que es pren per reduir el consum de memòria per part de l'instal·lador és inhabilitar les traduccions, de manera que el procés només es podrà seguir en anglès. Evidentment, encara podreu localitzar el sistema després que la instal·lació s'hagi completat.

Si això no és suficient, l'instal·lador encara reduirà més el consum de memòria carregant només els components essencials per completar la instal·lació bàsica. Això redueix la funcionalitat del sistema d'instal·lació. Tindreu l'oportunitat de carregar components addicionals manualment, però haureu d'anar amb compte que cada component que seleccioneu utilitzarà més memòria i per tant també hi haurà més possibilitats que el procés falli.

Si l'instal·lador funciona en mode poca memòria, és recomanable crear una partició d'intercanvi relativament gran (64–128 MiB). La partició d'intercanvi s'utilitzarà com a memòria virtual, incrementant així la quantitat de memòria disponible per al sistema. L'instal·lador activarà la partició d'intercanvi tan aviat com sigui possible en el procés d'instal·lació. Fixeu-vos que un ús excessiu de la memòria d'intercanvi pot reduir el rendiment del sistema i augmentar l'activitat del disc.

Malgrat totes aquestes mesures, encara és possible que el sistema es bloquegi, que es produeixin errors inesperats, o que el nucli mati processos si es queda sense memòria (fet que resultarà en missatges de “Out of memory” mostrats a VT4 i al registre del sistema).

Per exemple, s'ha pogut comprovar que crear un sistema de fitxers ext3 gran falla en mode poca memòria quan no hi ha prou espai d'intercanvi. Si més memòria d'intercanvi no ajuda a solucionar-ho, podeu provar de crear el sistema de fitxers com a ext2 (que és un component essencial de l'instal·lador). És possible passar particions ext2 a ext3 després de la instal·lació.

Hi ha la possibilitat de forçar l'instal·lador a emprar un valor més gran de poca memòria al basat en la memòria disponible usant el paràmetre d'arrencada “lowmem” com es descriu a Secció 5.2.1, “Paràmetres de l'instal·lador de Debian”.

6.3.1.2. Selecció de les opcions de localització

En la majoria dels casos, les primeres qüestions que us apareixeran faran referència a les opcions de localització a utilitzar en la instal·lació i pel sistema instal·lat. Les opcions de localització consisteixen en l'idioma, el país i el locales.

L'idioma seleccionat s'utilitzarà en la resta del procés d'instal·lació, es disposa d'una traducció dels diferents quadres de diàleg. En cas de no existir una traducció de l'idioma seleccionat, l'instal·lador utilitzarà la traducció de l'anglès.

El país seleccionat s'utilitzarà posteriorment en el procés d'instal·lació per seleccionar el fus horari predeterminat i una rèplica apropiada en funció de la vostra ubicació geogràfica. L'idioma i el país s'utilitzaran per definir el locale predeterminat del sistema i per ajudar en la selecció del teclat.

Primer se us demanarà que seleccioneu el vostre idioma preferit. Els noms dels idiomes estan llistats en anglès (banda esquerra) i en el propi idioma (banda dreta); els noms de la banda dreta es mostren utilitzant la tipografia pròpia de l'idioma. La llista està ordenada en funció dels noms en anglès. Al capdemunt de la llista hi ha un opció extra que permet seleccionar el locale “C” en comptes d'un idioma. Si seleccioneu el locale “C” la instal·lació es realitzarà en anglès; el sistema instal·lat no disposarà del suport per a la localització, ja que el paquet locales no estarà instal·lat.

Si heu seleccionant un idioma que està reconegut com a idioma oficial en més d'un país[6], se us mostrarà una llista amb tan sols eixos països. Per seleccionar un país que no és a la llista, trieu l'opció Altres (l'ultima opció). Us trobareu aleshores amb una llista de continents; seleccionat el continent, arribareu a una llista amb els països rellevants del continent.

Si l'idioma tan sols té un país associat amb ell, eixe país es seleccionarà automàticament. En eixe cas tan sols es pot seleccionar un país diferent baixant la prioritat de debconf a «medium», seguit de tornar a fer la selecció de l'idioma al menú principal de l'instal·lador.

Se seleccionarà un locale predeterminat en funció de l'idioma i país seleccionats. Si esteu en una instal·lació de prioritat mitjana o baixa, podreu seleccionar un locale predeterminat diferent i seleccionar locales addicionals a generar pel sistema instal·lat.

6.3.1.3. Selecció d'un teclat

Els teclats acostumen a estar adaptats als caràcters utilitzats en un idioma. Seleccioneu un format idoni al teclat que esteu utilitzant o un de similar en cas de que no aparegui. Una vegada instal·lat el sistema podreu seleccionar-ne un entre un rang de possibilitats més gran (un cop finalitzada la instal·lació executeu l'ordre kbdconfig com a superusuari).

Moveu el ressaltat al teclat que voleu utilitzar i premeu Intro. Utilitzeu el cursor del teclat per moure el — ressaltat; tots els formats de teclat de tots els idiomes situen el cursor en la mateixa ubicació i, per tant, són independents a la configuració del teclat. Un teclat «extès» disposa de les tecles F1 a F10 en la fila superior.

Hi ha dos formats de teclat pels teclats US. El qwerty/mac-usb-us (Apple USB) assignarà la funció Alt a la tecla Command/Apple (a la posició del teclat al costat de la tecla d'espai similar al Alt en els teclats de PC). En el cas del qwerty/us (Standard) assignarà la funció ALT a la tecla Option (en la majoria de teclats de Mac amb el text «alt» grabat). En la resta de característiques els dos formats són similars.

6.3.1.4. Cerca de la imatge ISO de l'instal·lador de Debian

Quan instal·leu segons el mètode hd-media, hi haurà un moment en què necessitareu trobar i muntar la imatge ISO de l'instal·lador de Debian per tal d'obtenir la resta de fitxers de la instal·lació. Això és exactament el que fa el component iso-scan.

Al principi, l'iso-scan munta automàticament tots els dispositius de bloc (p.ex. particions) que tinguin algun sistema de fitxers conegut i cerca de forma seqüencial noms de fitxer acabats en .iso (o, per aquest propòsit, .ISO). Preneu atenció que el primer intent només escaneja fitxers en el directori arrel i en el primer nivell de subdirectoris (p.ex. troba /qualsevol_cosa.iso i /data/qualsevol_cosa.iso, però no /data/tmp/qualsevol_cosa.iso). Després que hagi trobat una imatge iso, l'iso-scan comprova el seu contingut per determinar si la imatge és una imatge iso de Debian vàlida o no. En el primer cas hem acabat, en el segon l'iso-scan cerca una altra imatge.

En el cas que l'intent previ per trobar una imatge iso de l'instal·lador falli, l'iso-scan us preguntarà si voleu realitzar una cerca més exhaustiva. En aquest cas, no es mira només els directoris superiors, sinó que es recorre el sistema de fitxers complet.

Si l'iso-scan no descobreix la imatge iso de l'instal·lador, torneu a arrencar al vostre sistema operatiu original i comproveu si la imatge té un nom correcte (acabat en .iso), si es troba en un sistema de fitxers que el debian-installer pugui reconèixer, i si no és corrupte (verifiqueu la suma de comprovació). Els usuaris de Unix experimentats poden fer-ho des de la segona consola, sense tornar a arrencar.

6.3.1.5. Configuració de la xarxa

Quan entreu en aquest pas, si el sistema detecta que teniu més d'un dispositiu de xarxa, se us demanarà que elegiu quin dispositiu serà la vostra interfície de xarxa primària, és a dir, la que voleu utilitzar per a la instal·lació. Les altres interfícies no es configuraran en aquest moment. Podeu configurar les altres interfícies un cop hagi finalitzat la instal·lació; vegeu la pàgina de manual interfaces(5).

De manera predeterminada, el debian-installer intenta configurar la xarxa del vostre ordinador automàticament via DHCP. Si la prova té èxit, ja estareu. Si la prova falla es pot deure a molts factors, des d'un cable de xarxa desconnectat, fins a una mala configuració del DHCP. O potser no disposeu d'un servidor DHCP a la vostra xarxa local. Per a més explicacions comproveu els missatges d'error a la quarta consola. En qualsevol cas, se us preguntarà si ho voleu tornar a intentar, o si voleu realitzar una configuració manual. Els servidors DHCP de vegades son realment lents en les seves respostes, per tant, si esteu segurs que tot és correcte, intenteu-ho de nou.

La configuració manual de la xarxa us preguntarà algunes qüestions sobre la vostra xarxa, notablement L'adreça IP, La màscara de la subxarxa, La passarel·la, L'adreça del servidor de noms, i un nom per l'ordinador. A més, si teniu una interfície de xarxa sense fils, se us demanarà que indiqueu el vostre Wireless ESSID i una clau WEP. Ompliu-ho amb les respostes de Secció 3.3, “Informació requerida”.

Nota

Alguns detalls tècnics que podeu, o no, trobar útils: el programa suposa que l'adreça IP de la xarxa és l'AND bit a bit de la IP del vostre sistema i la màscara. L'adreça de difusió es calcularà com l'OR bit a bit de l'adreça IP del vostre sistema amb la negació bit a bit de la màscara. També endevinarà la passarel·la. Si no podeu trobar alguna d'aquestes respostes, utilitzeu les propostes predeterminades — si és necessari, podeu canviar-les un cop el sistema s'hagi instal·lat editant el fitxer /etc/network/interfaces.

6.3.1.6. Configuració del rellotge

En primer lloc l'instal·lador intentarà connectar-se a un servidor d'hora d'Internet (utilitzant el protocol NTP) per tal de fixar l'hora del sistema correctament. Si no ho aconsegueix, assumirà que l'hora i data obtingudes del rellotge del sistema en el moment d'arrencar l'instal·lador són correctes. No és possible establir l'hora del sistema manualment durant el procés d'instal·lació.

Depenent de la localització seleccionada anteriorment durant el procés d'instal·lació, pot ser que se us mostri una llista de zones horàries rellevants a aquesta localització. Si la vostra localització només en té una, no se us preguntarà res i el sistema assumirà aquesta zona horària.

Si per algun motiu voleu establir una zona horària que no coincideixi amb la localització seleccionada, hi ha dues opcions.

  1. L'opció més fàcil és seleccionar simplement un fus horari diferent una vegada s'ha completat la instal·lació i s'ha arrencat el nou sistema. L'ordre per fer-ho és:

    # dpkg-reconfigure tzdata
    

  2. Alternativament, la zona horària es pot establir al principi de la instal·lació passant el paràmetre time/zone=valor quan arrenqueu el sistema d'instal·lació. El valor hauria de ser un fus horari vàlid, per exemple Europe/London o UTC.

Per instal·lacions automatitzades, el fus horari també es pot establir mitjançant una configuració prèvia.

6.3.2. Realització de particions i selecció de punts de muntatge

En aquest instant, després de l'última execució de la detecció de maquinari, el debian-installer hauria d'estar a plena potència, adaptat a les necessitats de l'usuari i preparat per fer la feina real. Tal i com indica el títol d'aquesta secció, la tasca principal del pròxims elements és fer les particions als vostres discs, crear els sistemes de fitxers, assignar els punts de muntatges i, opcionalment, configurar opcions estretament relacionades com dispositius RAID, LVM o xifrats.

Si no esteu convençuts de com fer particions o simplement voleu obtenir més informació, vegeu Apèndix C, Particionar per a Debian.

Primer podreu partir automàticament la unitat sencera o l'espai lliure corresponent. Aquesta opció s'anomena fer particions de forma “guiada”. Si no voleu la fer particions de forma automàtica escolliu l'opció Manual del menú.

6.3.2.1. Fer particions de forma guiada

Si escolliu fer les particions de forma guiada podreu triar entre tres opcions: crear les particions al disc directament (mètode clàssic), crear-les mitjançant L'Administrador de Volums Lògics (LVM), o crear-les utilitzant LVM xifrat.[7].

Nota

L'opció d'utilitzar LVM (xifrat) pot no estar disponible a totes les arquitectures.

Quan s'utilitza LVM o LVM xifrat, l'instal·lador crearà la major part de les particions dins una gran partició; l'avantatge d'aquest mètode és que més endavant podreu canviar la mida de les particions que estan dins d'aquesta gran partició de forma relativament senzilla. En el cas d'LVM xifrat, no es podrà llegir la partició gran sense conèixer una frase clau especial, proporcionant així certa seguretat extra per a les vostres dades personals.

Quan s'utilitza LVM xifrat, l'instal·lador també esborra automàticament el disc escrivint-hi dades aleatòries. Això millora encara més la seguretat (ja que d'aquesta manera és impossible dir quines parts del disc s'estan utilitzant, i a més també s'esborren restes d'instal·lacions anteriors), però pot trigar temps segons la mida del disc dur.

Nota

Si trieu fer particions de forma guiada amb LVM o LVM xifrat, s'hauran d'escriure alguns canvis a la taula de particions del disc seleccionat mentre es configura LVM. Aquests canvis esborraran efectivament tota informació que hi hagi al disc dur seleccionat, i no serà possible desfer-ho més endavant. Tanmateix, l'instal·lador us demanarà una confirmació dels canvis abans de fer-los efectius definitivament.

Si trieu fer particions de forma guiada (ja sigui en format clàssic o amb LVM, xifrat o no), per a un disc sencer, primer haureu de seleccionar el disc que voleu utilitzar. Comproveu que apareixen tots els discs i, si en teniu més d'un, assegureu-vos de seleccionar el correcte. L'ordre en que es llisten pot variar respecte el que esteu acostumats a veure. La mida dels discs pot ajudar a identificar-los.

Les dades que tingueu al disc seleccionat es perdran, però l'instal·lador sempre demanarà confirmació dels canvis proposats abans d'escriure res al disc. Si heu seleccionat el mètode de fer particions clàssic, podreu desfer els canvis fins al final; si utilitzeu LVM (xifrat), això no serà possible.

A continuació, podreu triar entre els esquemes llistats a la taula que hi ha a continuació. Tots els esquemes tenen els seus pros i contres, alguns dels quals podeu veure en detall a Apèndix C, Particionar per a Debian. Si no n'esteu segurs, escolliu la primera opció. Heu de tenir present que fer particions de forma guiada precisa d'un mínim d'espai lliure amb el qual treballar. Si no li assigneu un mínim d'1 GiB d'espai (en funció de l'esquema escollit), es produirà un error.

Esquema de particions Espai mínim Particions creades
Tots els fitxers en una partició 600MB /, swap
Partició /home separada 500MB /, /home, swap
Particions separades /home, /usr, /var i /tmp 1GB /, /home, /usr, /var, /tmp, swap

Si escolliu fer particions de forma guiada utilitzant LVM (xifrat), l'instal·lador també crearà una partició /boot separada. Les altres particions, inclosa la d'intercanvi (swap), es crearan dins de la partició LVM.

Després de la selecció d'un esquema, la pantalla següent mostrarà la nova taula de particions, on s'inclourà informació respecte a si i com es formataran les particions i on es muntaran.

La llista de particions hauria de ser similar a:

  IDE1 master (hda) - 6.4 GB WDC AC36400L
        #1 primary   16.4 MB  B f ext2       /boot
        #2 primary  551.0 MB      swap       swap
        #3 primary    5.8 GB      ntfs
           pri/log    8.2 MB      FREE SPACE

  IDE1 slave (hdb) - 80.0 GB ST380021A
        #1 primary   15.9 MB      ext3
        #2 primary  996.0 MB      fat16
        #3 primary    3.9 GB      xfs        /home
        #5 logical    6.0 GB    f ext3       /
        #6 logical    1.0 GB    f ext3       /var
        #7 logical  498.8 MB      ext3
        #8 logical  551.5 MB      swap       swap
        #9 logical   65.8 GB      ext2

L'exemple mostra dos discs dur IDE dividits en múltiples particions; el primer disc disposa d'espai lliure. Cada línia de partició disposa del número de partició, el tipus, mida, senyaladors opcionals, sistema de fitxers i punt de muntatge (si n'hi ha). Avís: aquesta configuració particular no es pot crear fent les particions de forma guiada però mostra les possibles variacions que es poden aconseguir fent les particions manualment.

En aquest punt finalitza la partició guiada. Si la taula de particions generada satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció de menú Finalitza la partició i escriu els canvis al disc per desar la nova taula de particions (tal i com es descriu al final d'aquesta secció). Si no satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció Desfés els canvis a les particions i executar el particionat guiat altra vegada, o modificar els canvis proposats tal i com es descriu a continuació per fer les particions manualment.

6.3.2.2. Fer particions de forma manual

En cas d'escollir de fer les particions de forma manual us apareixerà una pantalla similar a la mostrada anteriorment, exceptuant que es mostrarà la taula de particions actual i sense els punts de muntatges. El mètode per configurar manualment la taula de particions i la utilització de les particions per part de Debian es descriurà al llarg de la resta de la secció.

Si escolliu un disc nou sense particions o espai lliure, se us oferirà la possibilitat de crear una nova taula de particions (és necessària per crear noves particions). Posteriorment hauria d'aparèixer una nova línia sota el disc seleccionat amb el títol “ESPAI LLIURE”.

Si seleccioneu l'espai lliure tindreu l'oportunitat de crear una nova partició. Haureu de contestar a una sèrie de qüestions ràpides referents a la mida, tipus (primària o lògica) i la ubicació (al principi o al final de l'espai lliure). Posteriorment se us presentarà la informació referent a la nova partició. El paràmetre principal és Utilitza-ho com a:, que determina si la partició tindrà un sistema de fitxers o si s'utilitzarà per a memòria d'intercanvi, RAID per software, LVM, un sistema de fitxers xifrat, o fins i tot deixar-la sense utilitzar. Altres opcions inclouen el punt de muntatge, opcions del muntatge, senyaladors d'arrencada o el mètode d'utilització. Podeu modificar lliurement els valors predeterminats en funció de les vostres necessitats. P.ex. seleccionant l'opció Utilitza-ho com a:, podeu seleccionar si utilitzar la partició per a swap, RAID per software, LVM o cap utilitat específica. Una altra característica interessant és la possibilitat de copiar les dades des de particions existents a la nova. Un cop la nova partició satisfaci les vostres necessitats seleccioneu l'opció S'ha finalitzat la configuració de la partició i retorneu a la pantalla principal del partman.

Si voleu modificar alguna característica de la partició seleccioneu-la i accedireu al menú de configuració de la partició. Com que és la mateixa pantalla que la utilitzada en la creació de noves particions, podreu modificar-ne les mateixes característiques. Una característica que probablement no sigui evident en un primer moment és la possibilitat de modificar la mida de la partició seleccionant l'element que mostra la mida de la partició. Els sistemes de fitxers que s'han comprovat que funcionen són, com a mínim, fat16, fat32, ext2, ext3 i swap. Aquest menú també us permet suprimir una partició.

Assegureu-vos de crear un mínim de dues particions: una pel sistema de fitxers root (que s'ha de muntar com a /) i una pel swap. Si us oblideu de muntar el sistema de fitxers root, el partman no us deixarà continuar fins que no solucioneu el problema.

Les possibilitats del partman es poden ampliar a través dels mòduls de l'instal·lador, però dependran de l'arquitectura del sistema. Si no teniu accés a totes les possibilitats que esperàveu comproveu que heu carregat tots els mòduls necessaris (ex. partman-ext3, partman-xfs, o partman-lvm).

Un cop la partició satisfaci les vostres necessitats, seleccioneu l'opció de partició Finalitza la partició i escriu els canvis al disc. Se us presentarà un resum dels canvis realitzats als disc i se us demanarà que confirmeu la creació dels sistemes de fitxers tal i com els heu sol·licitat.

6.3.2.3. Configuració de dispositius de discs múltiples (RAID de programari)

Si teniu més d'un disc dur[8] en el vostre ordinador, podeu utilitzar el mdcfg per configurar els vostres discs per obtenir un millor rendiment i/o més seguretat en les vostres dades. El resultat s'anomena dispositiu de discs múltiples (MD) (o la seva variant més coneguda, RAID de programari).

Els MD són bàsicament un grapat de particions localitzades a diversos discs i que es combinen juntes per formar un dispositiu lògic. Aquest dispositiu es pot utilitzar llavors com una partició ordinària (p.ex. en el partman la podeu formatar, assignar-li un punt de muntatge, etc.).

Els beneficis que això aporta depèn del tipus de dispositiu MD que creeu. Actualment se suporten:

RAID0

S'enfoca principalment al rendiment. El RAID0 reparteix totes les dades entrants en bandes i les distribueix de la mateixa manera sobre cada disc de la matriu. Això pot augmentar la velocitat de les operacions de lectura/escriptura, però quan un dels discs falla, ho perdreu tot (part de la informació encara és al disc/s sa, l'altra part era al disc que ha fallat).

L'ús típic del RAID0 és una partició per edició de vídeo.

RAID1

És adequat per les configuracions on la fiabilitat és la primera preocupació. Consisteix en diverses (usualment dues) particions de la mateixa mida en les quals es guarden les mateixes dades. Això significa essencialment tres coses. La primera, que si un dels discs falla, encara teniu les dades repetides en els discs restants. La segona, que només podeu utilitzar una fracció de la capacitat disponible (més precisament, la mida de la partició més petita del RAID). La tercera, que les lectures als fitxers s'equilibren entre els discs, cosa que pot augmentar el rendiment en un servidor, com un servidor de fitxers, que tendeix a carregar-se amb més lectures que no pas escriptures.

Opcionalment podeu tenir un disc de recanvi en la matriu que agafaria el lloc del disc espatllat en cas de fallida.

RAID5

És un bon compromís entre velocitat, rendiment i redundància de les dades. El RAID5 reparteix totes les dades entrants en bandes i les distribueix equitativament entre tots els discs excepte un (similar al RAID0). A diferència del RAID0, el RAID5 també calcula informació de paritat, que s'escriu en el disc restant. El disc de paritat no és estàtic (això seria l'anomenat RAID4), sinó que canvia periòdicament, de manera que la informació de paritat es distribueixi equitativament entre tots els discs. Quan un dels discs falla, la part d'informació que falta es pot calcular a partir de les dades restants i de la seva paritat. El RAID5 ha de consistir en almenys tres particions actives. Opcionalment podeu tenir un disc de recanvi en la matriu, el qual agafaria el lloc del disc espatllat en cas de fallida.

Com podeu veure, el RAID5 té un grau de rendiment similar al RAID1 però aconsegueix menys redundància. Per altra banda, pot resultar una mica més lent en les operacions d'escriptura que no pas el RAID0 degut al càlcul de la informació de paritat.

RAID6

És similar a RAID5 excepte pel fet que utilitza dos dispositius de paritat en comptes d'un.

Un RAID6 pot sobreviure fins a dues fallades de disc.

RAID10

RAID10 combina la segmentació (com RAID0) i la rèplica (com RAID1). Crea n còpies de les dades d'entrada i les distribueix en diverses particions de forma que cap de les còpies es trobi al mateix dispositiu. El valor predeterminat de n és 2, però això es pot canviar en mode expert. El nombre de particions utilitzades ha de ser n com a mínim. RAID10 té diferents formats per distribuir les còpies. Per defecte farà còpies properes (near). Això vol dir que totes les còpies es troben aproximadament a la mateixa posició en tots els discs. Les còpies allunyades (far) disposen les còpies en diferents posicions. Les còpies desplaçades (offset) copien el segment, no fan les còpies individualment.

RAID10 es pot utilitzar per aconseguir fiabilitat i redundància sense l'inconvenient d'haver de calcular la paritat.

Per resumir-ho:

Tipus Dispositius mínims Dispositiu de recanvi Sobreviu a una fallida de disc? Espai disponible
RAID0 2 no no Mida de la partició més petita multiplicada pel nombre de dispositius en el RAID
RAID1 2 opcional Mida de la partició més petita en el RAID
RAID5 3 opcional Mida de la partició més petita multiplicada pel nombre de dispositius en el RAID menys ú
RAID6 4 opcional Mida de la partició més petita multiplicada pel nombre de dispositius en RAID menys dos
RAID10 2 opcional El total de totes les particions dividit pel nombre de còpies (per omissió és dos)

Si voleu conèixer més sobre el RAID de programari, doneu un cop d'ull al COM ES FA del RAID de programari.

Per crear un dispositiu MD, necessiteu tenir les particions de què desitgeu que consti marcades per a ser usades en un RAID. (Això és fa en el menú Paràmetres de la partició del partman on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com:volum físic per a RAID).

Nota

Assegureu-vos que el sistema de fitxers es pot arrencar amb l'esquema de partició que esteu planejant. En general si voleu fer servir RAID per al sistema de fitxers arrel (/), serà necessari crear un sistema de fitxers separat per a /boot. La majoria de gestors d'arrencada suporten RAID1 en mirall (no en bandes!), per tant, una opció és usar RAID5 per a / i RAID1 per a /boot.

Avís

El suport per MD és una addició relativament nova a l'instal·lador. Podeu experimentar problemes per alguns nivells de RAID i en combinació amb alguns carregadors de l'arrencada si intenteu utilitzar MD pel sistema de fitxers arrel (/). Pels usuaris experimentats, pot ser possible solucionar temporalment alguns d'aquests problemes executant manualment alguns passos de la configuració o de la instal·lació des d'un intèrpret d'ordres.

A continuació, hauríeu d'escollir Configura el RAID de programari del menú principal del partman. (El menú tan sols apareixerà després de marcar al menús una partició per utilitzar-la com volum físic per RAID.) A la primera pantalla del mdcfg seleccioneu simplement Crea dispositius MD. Se us presentarà una llista dels tipus de dispositius MD suportats, dels quals n'haureu d'escollir un (p.ex. RAID1). El que segueixi dependrà del tipus de MD que seleccioneu.

  • El RAID0 és senzill — se us proporcionarà una llista de les particions RAID disponibles i la vostra única tasca serà seleccionar la partició que formarà el MD.

  • El RAID1 és una mica més delicat. Primer, se us demanarà que introduïu el nombre de dispositius actius i el nombre de dispositius de recanvi que formaran el MD. A continuació, necessitareu seleccionar d'una llista de les particions RAID disponibles aquelles que seran actives i aquelles que serviran de recanvi. El compte de particions seleccionades ha de ser igual al nombre proporcionat prèviament. Però no us preocupeu. Si cometeu un error i seleccioneu un nombre diferent de particions, el debian-installer no us permetrà continuar fins que ho corregiu.

  • El RAID5 té un procediment de configuració similar al RAID1 amb l'excepció que necessitareu utilitzar almenys tres particions actives.

  • RAID6 també té un procediment de configuració similar a RAID1 amb l'excepció que necessitareu com a mínim quatre particions actives.

  • RAID10 també és semblant excepte si ho feu en mode expert. En mode expert, el debian-installer sol·licitarà quina ha de ser la disposició de les còpies. El format té dues parts. La primera és el tipus: n (per còpies properes o near), f (per còpies allunyades o far), o o (per còpies desplaçades o offset). La segona part és el nombre de còpies de les dades que voleu fer. Caldrà que hi hagi com a mínim tants dispositius actius com còpies, de manera que totes les còpies puguin distribuir-se en discos diferents.

És perfectament possible tenir diversos tipus de MD a la vegada. Per exemple, si teniu tres discs durs de 200 GiB dedicats a MD, i cadascun conté dues particions de 100 GiB, podeu combinar les primeres particions dels tres discs en un RAID0 (partició ràpida de 300 GiB per edició de vídeo) i utilitzar les altres tres particions (2 actives i 1 de recanvi) per un RAID1 (una partició bastant fiable de 100 GiB pel /home).

Després que hàgiu configurat les dispositius MD al vostre gust, podeu seleccionar Finalitza el mdcfg per retornar al partman per crear els sistemes de fitxers en els nous dispositius MD i assignar-los els atributs usuals com els punts de muntatge.

6.3.2.4. Configurar el Gestor de Volums Lògics (LVM)

Si esteu utilitzant l'ordinador com a administrador de sistemes o usuari “avançat”, segur que us heu trobat en la situació que alguna partició del disc (normalment la més important) ha exhaurit tot l'espai lliure, mentre que d'altres particions estan molt poc utilitzades i heu hagut de reconduir la situació movent continguts, creant enllaços simbòlics, etc.

Per evitar la situació descrita anteriorment podeu utilitzar el Gestor de Volums Lògics (LVM). Resumit d'una manera fàcil, amb LVM podeu combinar particions (anomenades volums físics en l'entorn de LVM) per formar un disc virtual (anomenat grup de volums), que es pot dividir en particions virtuals (volums lògics). La característica interessant és que els volums lògics (i per descomptat els grups de volums associats) es poden expandir a través de múltiples discs físics.

En cas d'adonar-vos que necessiteu més espai per a l'antiga partició /home de 160GiB, simplement podeu afegir un nou disc de 300GiB i ajuntar-lo al grup de volums i seguidament redimensionar el volum lògic que disposa el sistema de fitxers /home i per art de màgia — els usuaris disposaran de més espai en la seva nova partició de 460GiB. Aquest exemple està un pèl sobresimplificat. Llegiu el document LVM HOWTO si encara no ho heu fet.

La configuració d'LVM al debian-installer es prou senzilla i està completament suportada dins del partman. Primer, heu de marcar les particions que voleu utilitzar com volums físics per LVM. Açò es fa al menú Paràmetres de la partició on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com a: volum físic per a LVM.

Quan torneu a la pantalla principal de partman, voreu una opció nova Configura el gestor de volums lògics. En seleccionar-la, primer se us demanarà que confirmeu els canvis pendents a la taula de particions (si n'hi ha) i després es mostrarà el menú de configuració d'LVM. A la part superior del menú es mostra un resum de la configuració d'LVM. El menú en si mateix és sensible al context i tan sols mostra les accions vàlides. Les possibles accions són:

  • Mostra els detalls de la configuració: mostra l'estructura del dispositiu LVM, noms i mides dels volums lògics i més

  • Crea un grup de volums

  • Crea volums lògics

  • Suprimeix el grup de volums

  • Suprimeix el volum lògic

  • Estén grup de volums

  • Redueix el grup de volums

  • Finalitza: torna a la pantalla principal de partman

Utilitzeu les opcions d'aquest menú per crear primer un grup de volums i després crear volums lògics dins d'aquest.

Després de tornar a la pantalla principal de partman, qualsevol volum lògic es mostrarà de la mateixa forma que les particions normals (i les podreu tractar com a tals).

6.3.2.5. Configuració de volums xifrats

El debian-installer permet que preparar particions xifrades. Cada fitxer que escriviu a estes particions és immediatament desat al dispositiu de forma xifrada. L'accés a les dades xifrades es possible tan sols després d'introduir la frase de pas utilitzada quan la partició xifrada es va crear originalment. Aquesta característica és útil per protegir dades sensibles en el cas de que us roben el vostre portàtil o disc dur. El lladre podrà tenir accés físic al disc dur, però sense conèixer la frase de pas correcta, les dades al disc dur es mostraran com caràcters aleatoris.

Les dos particions més importants a xifrar són: la partició d'usuari (home), on són les vostres dades privades, i la partició d'intercanvi, on les dades sensibles es podrien emmagatzemar temporalment a la operació. Per suposat, res impedeix que xifreu qualsevol altra partició que tingueu interès. Per exemple /var on els servidors de base de dades, servidors de correu o servidors d'impressió emmagatzemen les seves dades, o /tmp que utilitzen alguns programes per emmagatzemar fitxers temporals interessants. Alguna gen voldrà inclús xifrar tot el sistema complet. L'única excepció és la partició /boot que ha de ser no xifrada, ja que no hi ha forma de carregar un nucli d'una partició no xifrada.

Nota

Adoneu-vos que el rendiment de les particions xifrades serà menor que les no xifrades per la necessitat de xifrar i desxifrar les dades per cada lectura o escriptura. L'impacte en el rendiment depèn de la velocitat de la vostra CPU, el xifrat escollit i la longitud de la clau.

Per utilitzar el xifrat, heu de crear una partició nova seleccionant algun espai lliure al menú principal de fer particions. Altra opció és escollir una partició existent (p.e. una partició normal, un volum lògic LVM o un volum RAID). Al menú Paràmetres de fer particions, necessitareu seleccionar volum físic per xifrar a l'opció Utilitzar com. Aleshores el menú canviarà per incloure algunes opcions opcions de criptografia per la partició

El debian-installer suporta diferents mètodes de xifrat. El mètode per defecte és dm-crypt (inclòs als nous nuclis Linux, capaços de contenir volums físics LVM), l'altre és loop-AES (més vell, i mantés separat de l'arbre del nucli Linux). A menys que tingueu raons convincents per fer-ho, es recomana utilitzar el mètode per defecte.

Primer, mireu les opcions disponibles quan seleccioneu Device-mapper (dm-crypt) com a mètode de xifrat. Com sempre, quan dubteu, utilitzeu l'opció per defecte, ja que es van escollir amb molta cura amb la seguretat en ment.

Xifrat: aes

Aquesta opció permet seleccionar l'algoritme de xifrat (cipher) que serà utilitzat per xifrar les dades a la partició. En aquest moment el debian-installer suporta els xifrats: aes, blowfish, serpent, i twofish. Està més enllà de l'abast d'aquest document discutir les qualitats dels diferents algorismes, per altra banda, podria ajudar en la vostra decisió saber que al 2000, AES fou escollit pel Institut Nacional Americà d'estàndards i Tecnologia com l'algorisme de xifrat estàndard per protegir informació sensible a la 21 centúria.

Mida de la Clau: 256

Ací podeu especificar la longitud de la clau de xifrat. Amb una mida de la clau gran, la força del xifrat augmenta generalment. Per altra banda, incrementar la mida de la clau normalment te un impacte negatiu al rendiment. Les mides per la clau disponibles varien depenent del xifrat.

Algorisme IV: cbc-essiv:sha256

El Vector d'Inicialització o algorisme IV s'utilitza al xifratge per assegurar que l'aplicació del xifrat al mateix text en clar amb la mateixa clau sempre produeix un únic text xifrat. La idea és previndre l'atac de deduir informació de plantilles repetides a les dades xifrades.

De les alternatives proporcionades, la de per defecte cbc-essiv:sha256 és en aquest moment la menys vulnerable a atacs coneguts. Utilitzeu altres alternatives tan sols quan necessiteu assegurar la compatibilitat amb un sistema prèviament instal·lat que no pot utilitzar algorismes nous.

Clau de xifrat: Contrasenya

Ací podeu escollir el tipus de clau de xifrat per aquesta partició.

Contrasenya

La clau de xifrat serà computada[9] en base a la contrasenya que us permetrà entrar després en el procés.

Clau aleatòria

Es generarà una nova clau de xifrat des de dades aleatòries cada vegada que proveu creeu una partició xifrada. En altres paraules: cada vegada que tanqueu, el contingut de la partició es perdrà ja que la clau s'esborra de la memòria. (Per suposat, podeu intentar de aconseguir la clau amb un atac de força bruta, per`a no ser que tinga una debilitat desconeguda al algoritme de xifrat, no és pot aconseguir en tota la nostra vida completa.)

Les claus aleatòries son útils per particions d'intercanvi ja que no necessiteu molestar-vos amb recordar la contrasenya o esborrar informació sensible de la partició d'intercanvi abans d'apagar el vostre ordinador. Per altra banda, això significa també que no podreu utilitzar la funcionalitat “suspendre a disc” que donen els nous nuclis ja que serà impossible (a les arrencades següents) recuperar les dades suspeses escrites a la partició d'intercanvi.

Esborrar dades:

Determina si el contingut d'aquesta partició ha de ser sobreescrit amb dades aleatòries abans de configurar el xifrat. Açò es recomana ja que d'altra manera seria possible per un atacant diferenciar quines parts de la partició estan en ús i quines no. Addicionalment, açò farà més difícil recuperar qualsevol residu de dades de instal·lacions prèvies[10].

Si seleccioneu Mètode de xifrat:Loopback (loop-AES), els canvis al menú mostraran les opcions següents:

Xifrat: AES256

Pel loop-AES, a diferència de dm-crypt, les opcions de xifrat i la mida de la clau es combinen, així que podeu seleccionar els dos al mateix temps. Llegiu les seccions posteriors i les mides de les claus per més informació.

Clau de xifrat: Fitxer de claus (GnuPG)

Ací podeu seleccionar el tipus de clau de xifrat per aquesta partició.

Fitxer de claus (GnuPG)

La clau de xifrat es generarà des de dades aleatòries a la instal·lació. És més, aquesta clau es xifrarà amb GnuPG, així que per utilitzar-la, necessitareu de la contrasenya adequada (se us demanarà que en doneu una després al procés).

Clau aleatòria

Vegeu la secció anterior sobre claus aleatòries.

Esborrar dades:

Vegeu la secció anterior sobre esborrat de dades.

Després de seleccionar els paràmetres desitjats per les vostres particions xifrades, tornar al menú principal de fer particions. Allí hauríeu de trobar ara un nou element del menú que es diu Configurar volums xifrats. Després de seleccionar-lo, se us preguntara de confirmar l'esborrat de dades a les particions marcades per esborrar i possiblement altres accions com escriure una nova taula de particions. per grans particions, açò podria tardar un temps.

A continuació se us demanarà d'introduir una contrasenya per particions configurades per utilitzar-la. Bones contrasenyes haurien de tenir més de 8 caràcters, mescla de lletres, nombres i altes caràcters i no hauria de contenir paraules comuns al diccionari o informació fàcilment associada amb tu (com aniversaris, aficions, noms de mascotes, noms de familiars o parents, etc.).

Avís

Abans d'introduir cap contrasenya, hauríeu d'assegurar-vos que el vostre teclat està correctament configurat i que genera els caràcters esperats. Si no esteu segurs, canvieu a una segona consola virtual i escriviu alguna cosa l'indicador del sistema. Açò assegurarà que després no tindreu sorpreses, p.e. escollint introduir una contrasenya utilitzant una disposició de teclat qwerty quan heu utilitzat una disposició azerty a la instal·lació. Aquesta situació pot tenir diverses causes. Pot ser vau canviar a un altra disposició de teclat al llarg de la instal·lació, o la disposició de teclat seleccionada no s'hauria configurat quan esteu introduint la contrasenya pel sistema de fitxers arrel.

Si trieu utilitzar altres mètodes apart de una contrasenya per crear claus de xifrat, es generarà ara. Com que el nucli no ha recollit suficient entropia en aquest punt de la instal·lació, el procés pot ser molt llarg. Podeu accelerar el procés generant entropia: p.e. prement tecles aleatòriament, o canviat a una segona consola virtual i generant algun tràfic de xarxa i tràfic de disc (descarregant fitxers, alimentant amb grans fitxers a /dev/null, etc.) Açò es repetirà per cada partició per xifrar-se.

Després de tornar al menú principal de fer particions, voreu tots els volums xifrats com particions addicionals que es poden configurar de la mateixa forma que les particions normals. L'exemple següent mostra dos volums distints. El primer està xifrat amb dm-crypt, el segon amb loop-AES.

Volum xifrat (sda2_crypt) - 115.1 GB Linux device-mapper
     #1 115.1 GB  F ext3

Loopback (loop0) - 515.2 MB AES256 fitxer de clau
     #1 515.2 MB  F ext3

Ara és el moment d'assignar punts de muntatge als volums i opcionalment canviar els tipus de sistema de fitxers si el tipus per defecte no us convé.

Fixeu-vos en els identificadors entre parèntesis (sda2_crypt i loop0 en aquest cas) i els punts de muntatge que heu assignat a cada volum xifrat. Necessitareu aquesta informació després quan arrenqueu el nou sistema. Les diferències entre el procés d'arrencada normal i el d'arrencada amb xifrat es descriuen més endavant a Secció 7.2, “Muntar volums xifrats”.

Quant estigueu satisfets amb l'esquema de particiions, continueu amb la instal·lació.

6.3.3. Instal·lació del sistema base

Encara que aquesta fase és la menys problemàtica consumeix una part important del temps de la instal·lació, ja que es baixa, verifica i desempaqueta el sistema base complet. Si teniu un ordinador o una connexió de xarxa lents pot portar el seu temps.

Al llarg de la instal·lació del sistema base, els missatges del desempaquetat dels paquets i de la instal·lació es redirigeixen a tty4. Podeu accedir a aquesta terminal prement Alt esquerra+F4; torneu al procés principal de l'instal·lador amb Alt esquerra+F1.

Els missatges de desempaquetat i configuració que genera la instal·lació del sistema base es guarden a /var/log/syslog. Podeu comprovar-los allà, si la instal·lació es realitza a través d'una consola sèrie.

Com a part de la instal·lació, s'instal·larà un nucli del Linux. A la prioritat per defecte, l'instal·lador elegirà aquell que es correspongui millor amb el maquinari. En modes de prioritat més baixa, podreu elegir a partir d'una llista dels nuclis disponibles.

6.3.4. Configuració d'usuaris i contrasenyes

Després d'instal·lar el sistema base, l'instal·lador us permetrà configurar el compte de superusuari “root” i/o un compte per al primer usuari. Altres usuaris es poden crear després que la instal·lació s'hagi acabat.

6.3.4.1. Establir la contrasenya del Root

El compte root que també es diu super usuari; és un accés que es bota totes les proteccions de seguretat al vostre sistema. El compte root tan sòls s'hauria d'utilitzar per administrar el sistema, i el mínim temps possible.

Qualsevol contrasenya que creeu ha de contenir al menys 6 caràcters, i hauria de contenir majúscules i minúscules, així com signes de puntuació. Eviteu paraules de diccionari o utilitzar informació personal que es pugui endevinar.

Si algú us emana alguna vegada la vostra contrasenya de root, sigueu extremadament cautelosos. No hauríeu de donar mai la vostra contrasenya de root, a no ser que estigueu administrant una màquina amb més d'un administrador.

6.3.4.2. Crear un usuari normal

El sistema us demanarà si voleu crear un compte d'usuari normal en aquest punt. Aquest compte hauria de ser el vostra accés personal principal. No hauríeu d'utilitzar el compte de root per l'ús diari o pel vostre accés personal.

Per que no? Bé, una raó per evitar utilitzar els privilegis de root és que és molt fàcil fer desperfectes irreparables com a root. Un altra raó és que us podrien enganyar per executar un programa tipus Cavall de Troia — que és un programa que utilitza els poders de super usuari per comprometre la seguretat del vostre sistema sense que us adoneu. Qualsevol bon llibre d'administració de sistemes Unix tractarà aquest assumpte amb més detall — considereu llegir algun d'aquests si açò és nou per vosaltres.

Primer vos preguntarà pel nom complet de l'usuari. Aleshores us preguntarà pel nom del compte de l'usuari; normalment el vostre nom o quelcom paregut serà prou i serà el que de fet estarà per defecte. A l'últim pas, ús demanarà una contrasenya per aquest compte.

Si en qualsevol punt després de la instal·lació voleu crear un altre compte, utilitzeu l'ordre adduser.

6.3.5. Instal·lació de programari addicionals

En aquest punt disposareu d'un sistema usable però limitat. La majoria d'usuaris prefereixen instal·lar programari addicional al sistema per tal d'adaptar-lo a les seves necessitats, i és possible fer-ho amb l'instal·lador. Aquest pas por portar encara més temps que la instal·lació del sistema base si teniu una màquina o connexió de xarxa lenta.

6.3.5.1. Configuració de l'apt

Una de les eines més utilitzades per a instal·lar paquets en sistemes Debian GNU/Linux és un programa anomenat apt-get, que forma part de paquet apt[11] Altres entorns per a la gestió de paquets, com l'aptitude i el synaptic també s'utilitzen. Aquests entorns són més recomanables per a usuaris novells, ja que integren algunes característiques addicionals (cerca de paquets i comprovacions del seu estat) amb una interfície d'usuari més agradable. De fet, aptitude és ara la utilitat recomanada per a la gestió de paquets.

L'apt s'ha de configurar per saber d'on obtenir els paquets. El resultat d'aquesta configuració s'escriu al fitxer /etc/apt/sources.list. Podeu examinar-lo i editar-lo al vostre gust després de completar la instal·lació.

Si esteu instal·lant amb la prioritat predeterminada, l'instal·lador s'encarregarà de bona part de la configuració automàticament, depenent del mètode d'instal·lació i possiblement aprofitant les opcions indicades anteriorment durant la instal·lació. En la majoria de casos l'instal·lador afegirà una rèplica de seguretat i, si esteu instal·lant una distribució estable, una rèplica per al servei d'actualitzacions volàtils (“volatile”).

Si instal·leu amb una prioritat més baixa (p.ex. en mode expert), podreu prendre més decisions. Podreu triar si voleu utilitzar els serveis d'actualitzacions de seguretat i/o volàtils, o si voleu afegir paquets de les seccions “contrib” i “non-free” de l'arxiu.

6.3.5.1.1. Instal·lar des de més d'un CD o DVD

Si esteu instal·lant des d'un CD o un DVD que és part de un joc més complet, l'instal·lador us preguntarà si voleu afegir nous CD o DVD. Si teniu CD o DVD addicionals a ma, possiblement voldreu fer-ho per tal que l'instal·lador pugui utilitzar-ne els paquets continguts.

Si no teniu CD o DVD addicionals, això no és un problema: no es requereix la seua utilització. Si tampoc utilitzeu una rèplica de xarxa (com s'explica en pròxima secció), això pot implicar que no tots els paquets que pertanyen a les tasques que seleccioneu al pròxim pas de la instal·lació podran instal·lar-se.

Nota

Els paquets estan inclosos en CD (i DVD) ordenats per la seua popularitat. Açò vol dir que per la major part d'usos tan sols es necessiten els primers CD i que molt poca gent utilitza qualsevol dels paquets inclosos en els últims CD del joc.

Això també vol dir que comprar o descarregar i cremar un joc complet de CD és malbaratar els diners i que mai els utilitzareu. En la major part dels casos la millor opció és descarregar només dels primers 3 a 8 CD i instal·lar la resta dels paquets que necessiteu d'Internet utilitzant una rèplica. El mateix és valid pels DVD: el primer DVD o potser els dos primers DVD cobreixen la majoria de les necessitats.

La regla d'or és que per una instal·lació d'escriptori (que utilitze l'entorn d'escriptori GNOME) tan sols fan falta els tres primers CD. Pels escriptoris alternatius (KDE o Xfce), fan falta CD addicionals. El primer DVD fàcilment cobreix totes les necessitats dels tres entorns d'escriptori.

Si afegiu múltiples CD o DVD, l'instal·lador us demanarà intercanviar-los quan necessite paquets d'un CD/DVD diferent al que estigui actualment a la unitat de disc. Tingueu en compte que tan sols es poden utilitzar CD o DVD que corresponguin al mateix joc. L'ordre en que es processen no té importància, però fer-ho en ordre ascendent reduirà les possibilitats d'error.

6.3.5.1.2. Utilitzar una rèplica de xarxa

Una pregunta que es farà en la majoria de les instal·lacions és si s'ha d'utilitzar o no una rèplica de xarxa com a origen dels paquets. La resposta predeterminada normalment serà correcta, però hi ha certes excepcions.

Si no esteu instal·lant des d'un CD o DVD complet o utilitzant una imatge de CD/DVD, hauríeu de fer servir una rèplica de xarxa, altrament acabareu amb un sistema molt mínim. Tanmateix, si teniu una connexió a Internet limitada, és millor que no seleccioneu la tasca desktop en el següent pas de la instal·lació.

Si instal·leu des d'un CD o utilitzat una imatge de CD (no DVD), no és necessari utilitzar una rèplica de xarxa, però és molt recomanable ja que un sol CD només conté un nombre molt limitat de paquets. Si teniu una connexió d'Internet limitada, pot ser la millor opció és encara no triar una rèplica de xarxa ací, i acabar la instal·lació tan sols amb el que disposeu al CD i instal·lar de forma selectiva els paquets addicionals després de la instal·lació (és a dir, després d'haver reiniciat el nou sistema).

Si esteu instal·lant des de DVD o utilitzant una imatge de DVD, qualsevol paquet necessari per la instal·lació hauria de trobar-se al primer DVD. El mateix és cert si heu afegit múltiples CD com s'ha explicat a la secció anterior. L'ús d'una rèplica de xarxa és opcional.

Un dels avantatges d'afegir una rèplica de xarxa és que les actualitzacions que s'hagen produït des de que es van crear els CD/DVD i que s'han inclòs en un nou llançament, també estaran disponibles per la instal·lació, açò allarga la vida del vostre joc de CD/DVD sense comprometre la seguretat o la estabilitat del sistema instal·lat.

Resumint: seleccionar una rèplica de xarxa és normalment una molt bona idea, excepte si no teniu una bona connexió a Internet. Si la versió actual d'un paquet és als CD/DVD, l'instal·lador sempre l'utilitzarà. La quantitat de dades que es descarregarà si seleccioneu una rèplica depèn de

  1. les tasques que seleccioneu en el pròxim pas de la instal·lació,

  2. quins paquets fan falta per eixes tasques,

  3. quins d'eixos paquets estan presents als CD i DVD que heu afegit, i

  4. si qualsevol versió dels paquets inclosos als CD o DVD estan a la rèplica (tant en una rèplica de paquets normals, en una rèplica de seguretat o a les actualitzacions volàtils).

Tingueu en compte que l'últim punt vol dir que, encara que no trieu fer servir una rèplica de xarxa, alguns paquets encara es descarregaran des d'Internet si hi ha actualitzacions de seguretat o volàtils disponibles i aquests serveis s'han configurat.

6.3.5.2. Selecció i instal·lació de programari

Al llarg del procés d'instal·lació, tindreu l'oportunitat de seleccionar programari addicional per a instal·lar. En comptes d'escollir paquets de programari individualment d'entre els 22250 que hi ha disponibles, aquesta fase del procés d'instal·lació es centra en seleccionar i instal·lar col·leccions predefinides de programes per configurar de forma ràpida el vostre ordinador per fer tasques diverses.

Així, primer tindreu la possibilitat d'escollir les tasques, i afegir després més paquets de forma individual. Aquestes tasques representen de forma aproximada un nombre de feines o coses diferents que pot fer el vostre ordinador, com “Entorn d'escriptori”, “Servidor Web” o “Servidor d'impressió[12]. Secció D.2, “Espai requerit per a les tasques” llista els requeriments d'espai de les tasques disponibles.

Algunes tasques poden estar preseleccionades basant-se en les característiques del ordinador on esteu instal·lant. Si no esteu d'acord amb aquestes seleccions, podeu desseleccionar les tasques. Fins i tot podeu optar per no instal·lar cap tasca en aquest punt.

Nota

A no ser que estigueu utilitzant els CD especials per a KDE o Xfce, la tasca “Entorn d'escriptori” instal·larà l'entorn d'escriptori GNOME.

No és possible seleccionar de forma interactiva un escriptori diferent durant la instal·lació. Per altra banda, podeu fer que el %d-i; instal·li un entorn d'escriptori KDE en comptes de GNOME utilitzant la configuració prèvia (vegeu Secció B.4.10, “Selecció de paquets”) o afegint el paràmetre desktop=kde a l'indicador d'arrencada quan s'inicia l'instal·lador. Alternativament l'entorn d'escriptori més lleuger Xfce es pot seleccionar utilitzant desktop=xfce.

D'altra banda, tan sols funcionarà si els paquets que fan falta pel KDE o Xfce estan disponibles. Si esteu fent la instal·lació utilitzant una imatge completa del CD, aleshores necessitareu descarregar-los des d'una rèplica, ja que la majoria dels paquets estan inclosos als últims CD; aquesta forma d'instal·lar el KDE o Xfce funcionarà bé si utilitzeu una imatge de DVD o qualsevol altre mètode d'instal·lació.

Les diferents tasques de servidor instal·laran el programari mes o menys d'aquesta manera. Servidor DNS: bind9; Servidor de Fitxers: samba, nfs; Servidor de correu: exim4, spamassassin, uw-imap; Servidor d'impressió: cups; Base de dades SQL: postgresql; Servidor web: apache.

Una vegada seleccionades les tasques desitjades, premeu el botó Continua. En aquest punt, l'aptitude instal·larà els paquets necessaris per a les tasques seleccionades. Si algun programa en particular necessita més informació per part de l'usuari, aquesta es sol·licitarà durant el procés d'instal·lació.

Nota

A la interfície d'usuari estàndard de l'instal·lador, podeu utilitzar la barra espaiadora per canviar la selecció d'una tasca.

Heu de ser conscients, que especialment, la tasca d'escriptori és molt gran. Especialment si esteu instal·lant des d'un CD-ROM normal en combinació amb una rèplica pels paquets que no estan al CD-ROM, l'instal·lador podria descarregar molts paquets des de la xarxa. Si teniu una connexió a Internet relativament lenta, pot trigar molt de temps. No es podrà cancel·lar la instal·lació de paquets una vegada s'hagi començat.

Inclús quan els paquets estan inclosos al CD-ROM, l'instal·lador pot ser que encara els descarregue de la rèplica si la versió que hi ha disponible és més recent que la inclosa al CD-ROM. Si esteu instal·lant la distribució «stable», açò pot passar després del llançament d'una revisió (una actualització de la distribució estable); si esteu instal·lant la distribució «testing» açò passarà si esteu utilitzant una imatge vella.

6.3.6. Com fer el sistema arrencable

Si esteu instal·lant una estació de treball sense disc, arrencar des del disc local és, evidentment, una opció sense sentit i s'ometrà aquest pas.

6.3.6.1. Detecció d'altres sistemes operatius

Previ a la instal·lació del carregador d'arrencada l'instal·lador intentarà detectar d'altres sistemes operatius instal·lats a la màquina. Si detecta un sistema operatiu suportat se us informarà en el pas d'instal·lació del carregador d'arrencada i l'ordinador es configurarà per arrencar-lo addicionalment a Debian.

Recordeu que l'arrencada de múltiples sistemes operatius en una sola màquina continua sent una qüestió de màgia negra. El suport automàtic de detecció i configuració dels carregadors d'arrencada per arrencar d'altres sistemes operatius varia en funció de l'arquitectura i inclús subarquitectura. Si no us funciona hauríeu de buscar més informació a la documentació del gestor d'arrencada.

6.3.6.2. Instal·lar Yaboot en un disc dur

Els PowerMacs més nous (a partir de mitjans de 1998) fan servir yaboot com el seu carregador d'arrencada. L'instal·lador configurarà yaboot automàticament, per tant, l'únic que necessiteu es una partició petita de 820 KiB anomenada “bootstrap” amb tipus Apple_Bootstrap creada anteriorment en el component de fer particions. Si aquesta passa es completa amb èxit, llavors el vostre disc serà arrencable i OpenFirmware es configurarà per arrencar Debian GNU/Linux.

6.3.6.3. Instal·lar Quik en un disc dur

El carregador d'arrencada per a màquines Power Macintosh OldWorld és quik. També podeu fer-lo servir en CHRP. L'instal·lador provarà de configurar quik automàticament. Les configuracions s'ha comprovat que funcionen en els Powermacs 7200, 7300 i 7600 i en alguns clons de Power Computing.

6.3.6.4. Continuar sense el carregador d'arrencada

Aquesta opció es pot utilitzar per finalitzar la instal·lació tot i no instal·lar un carregador d'arrencada, ja sigui perquè l'arq/subarq no en proporciona cap, o perquè no us és necessari (ex. utilitzareu el carregador d'arrencada existent).

Si preteneu configurar manualment el carregador d'arrencada, hauríeu de comprovar el nom del nucli instal·lat a /target/boot. També hauríeu de comprovar si hi ha el fitxer initrd i, si és el cas, probablement indicar-li al carregador d'arrencada. Informació addicional que us farà falta correspon al disc i partició que heu seleccionat anteriorment pel sistema de fitxers / i, en el cas d'escollir instal·lar el /boot en una partició separada, el sistema de fitxers /boot.

6.3.7. Finalització de la instal·lació

Aquest és l'últim punt en el procés d'instal·lació durant el qual l'instal·lador farà tasques d'última hora. Principalment netejar el que ha deixat el debian-installer

6.3.7.1. Configuració del rellotge del sistema

L'instal·lador pot preguntar-vos si el rellotge està en UTC. Normalment aquesta pregunta s'evita si és possible i l'instal·lador intenta resoldre si el rellotge està en UTC basant-se en paràmetres com altres sistemes operatius instal·lats.

En mode expert sempre podreu escollir si el rellotge està en UTC o no. Els rellotges dels Macintosh normalment estan configurats a hora local. Si voleu arrencada dual, seleccioneu hora local en comptes d'UTC.

En aquest punt el debian-installer també intentarà fixar l'hora actual al rellotge de l'ordinador. Això es farà utilitzant UTC o l'hora local, depenent de l'opció seleccionada.

6.3.7.2. Arrencada del sistema

Se us indicarà que extragueu el mitjà d'instal·lació (CD, disquet, etc.) que heu fet servir per arrencar l'instal·lador. Després d'això el sistema arrencarà el nou sistema Debian.

6.3.8. Miscel·lània

Els elements que es llisten en aquesta secció normalment no estan involucrats en el procés d'instal·lació, però s'esperen en segon pla per ajudar l'usuari en cas que alguna cosa vagi malament.

6.3.8.1. Desar els registres de la instal·lació

Si la instal·lació resulta reeixida, els fitxers de registre creats durant el procés d'instal·lació es desaran automàticament a /var/log/debian/ en el nou sistema Debian.

Si elegiu Desa els registres de depuració des del menú principal, podreu desar els fitxers de registre a un disquet, xarxa, disc dur o altres medis. Això pot ser útil si trobeu problemes fatals durant la instal·lació i desitgeu estudiar els registres en un altre sistema, o adjuntar-los a un informe d'instal·lació.

6.3.8.2. Utilització de l'intèrpret d'ordres i visualització dels fitxers de registre

Hi ha diversos mètodes que podeu utilitzar per obtenir un intèrpret d'ordres mentre executeu l'instal·lador. En la majoria de sistemes, i si no esteu instal·lant sobre consola sèrie, el més fàcil és canviar a la segona consola virtual prement Alt Esquerre+F2[13] (en un teclat Mac, Option+F2). Utilitzeu Alt Esquerre+F1 per tornar a l'instal·lador.

Per a l'instal·lador gràfic vegeu també Secció D.5.1, “Utilitzar l'instal·lador gràfic”.

Si no podeu canviar de consola, també teniu l'opció Executa un intèrpret d'ordres al menú principal, que serveix precisament per a iniciar un intèrpret d'ordres. Podeu tornar al menú principal des de la major part dels quadres de diàleg emprant el botó Vés enrere una o més vegades. Introduïu exit per tancar l'intèrpret i tornar a l'instal·lador.

En aquest moment heu arrencat des del disc RAM, per tant el conjunt d'utilitats Linux que teniu disponibles és limitat. Podeu veure els programes a que hi ha amb l'ordre ls /bin /sbin /usr/bin /usr/sbin o bé teclejant help. L'intèrpret d'ordres és un clon de Bourne shell anomenat ash i disposa d'algunes característiques molt pràctiques, com l'autocompleció i l'historial.

Per editar i veure fitxers, utilitzeu l'editor de text nano. Podeu trobar els fitxers de registre del sistema d'instal·lació al directori /var/log.

Nota

Encara que des d'un intèrpret podeu fer pràcticament qualsevol cosa que les ordres us permetin, aquesta opció està disponible només per si alguna cosa surt malament o per a depuració.

Fer coses manualment des de l'intèrpret pot interferir en el procés d'instal·lació, i això pot produir errors o acabar en una instal·lació incompleta. En particular, hauríeu de deixar sempre que sigui l'instal·lador qui activi la partició d'intercanvi i no fer-ho vosaltres manualment.

6.3.8.3. Instal·lació a través de la xarxa

Un dels components més interessants és network-console. Permet realitzar una bona part de la instal·lació per xarxa, via SSH. L'ús de la xarxa implica que haureu de seguir els primers passos de la instal·lació des de la consola, almenys fins a tenir configurada la xarxa (tot i que podeu automatitzar també aquesta part, Secció 4.6, “Instal·lació automàtica”).

Aquest component no es carrega al menú principal de la instal·lació predeterminada, s'ha de fer explícitament. Si esteu instal·lant des de CD, haureu d'arrencar amb prioritat mitja o bé triar Carrega components de l'instal·lador des d'un CD al menú principal d'instal·lació, i seleccionar network-console: Continua la instal·lació remotament utilitzant SSH a la llista de components addicionals.

Després de seleccionar aquesta nova entrada, haureu d'introduir una contrasenya nova, que s'utilitzarà per connectar al sistema d'instal·lació i per a la seva confirmació. Això és tot. A continuació veureu una pantalla d'entrada que us instruirà a entrar remotament com a usuari installer i la contrasenya que acabeu de proporcionar. Un altre detall important que s'ha de tenir en compte en aquest punt és l'empremta digital del sistema. Caldrà transferir-la de manera segura a la “persona encarregada de continuar amb la instal·lació remota”.

Si decidiu continuar la instal·lació localment, sempre podeu prémer Intro, que us tornarà al menú principal, on novament podreu seleccionar un altre component.

Tornem ara a l'altra banda del cable. En primer lloc, és necessari que configureu el vostre terminal per a UTF-8, ja que aquesta és la codificació que utilitza el sistema d'instal·lació. Si no ho feu, la instal·lació remota encara serà possible, però segurament certs diàlegs o caràcters no es visualitzaran correctament. Establir una connexió amb el sistema d'instal·lació és tan fàcil com teclejar:

$ ssh -l installer ordinador_a_instal·lar

On ordinador_a_instal·lar és el nom o l'adreça IP de l'ordinador que s'està instal·lant. Abans de fer l'entrada de debò, es mostrarà l'empremta digital del sistema remot, i haureu de confirmar que és correcta.

Nota

El servidor ssh de l'instal·lador no envia paquets “keep-alive” en la seva configuració predeterminada. En principi una connexió al sistema que s'està instal·lant hauria de mantenir-se oberta indefinidament. Tanmateix, en certes situacions — depenent de la configuració de la xarxa local — és possible que es perdi la connexió després d'un cert període d'inactivitat. Un cas típic en que això pot passar és quan hi ha algun tipus de NAT (“Network Address Translation”, traducció de l'adreça de xarxa) entre el client i el sistema que s'està instal·lant. Depenent del punt de la instal·lació en que es perdi la connexió, podreu continuar o no després de tornar a connectar.

Podeu evitar aquest tipus de desconnexions afegint l'opció -o ServerAliveInterval=valor quan comenceu la connexió ssh, o afegint la mateixa opció al fitxer de configuració de l'ssh. Fixeu-vos, però, que en alguns casos afegir aquesta opció també pot causar la pèrdua de la connexió (per exemple, si els paquets “keep-alive” s'envien durant un breu tall de la xarxa, del qual ssh s'hauria recuperat altrament), així que només s'hauria d'utilitzar quan sigui necessari.

Nota

Si instal·leu molts ordinadors alhora i casualment tenen la mateixa adreça IP o el mateix nom, ssh rebutjarà la connexió. El problema és que hi haurà empremtes digitals diferents per a un mateix identificador, fet que normalment s'interpreta com un atac. Si esteu segurs que no és el cas, esborreu la línia corresponent del fitxer ~/.ssh/known_hosts[14] i torneu a intentar-ho.

Després d'entrar, veureu la pantalla inicial, des d'on teniu dos possibilitats anomenades Inicia el menú i Inicia un intèrpret d'ordres. La primera us durà al menú principal de l'instal·lador, on podreu continuar la instal·lació normalment. L'altra, iniciarà un intèrpret d'ordres des del que podreu examinar, i potser arreglar, el sistema remot. Només hauríeu de començar una sessió SSH per al menú d'instal·lació, però podeu iniciar més intèrprets d'ordres.

Avís

Després d'iniciar la instal·lació remotament sobre SSH, no hauríeu de tornar a la sessió que hi ha a la consola local. Podria corrompre's la base de dades que manté la configuració del nou sistema. Això pot provocar alhora problemes al sistema instal·lat, o fins i tot que la instal·lació no finalitzi correctament.



[6] En termes tècnics: en cas que hi hagi múltiples locales per l'idioma amb diferents codis de país.

[7] L'instal·lador xifrarà el grup de volums LVM utilitzant una clau AES de 256 bits, i aprofitant el suport per a “dm-crypt” del nucli.

[8] Per ser honests, podeu construir un dispositiu de discs múltiples fins i tot a partir de particions en un mateix dispositiu físic, però això no us aportarà cap benefici.

[9] Utilitzar una contrasenya com a clau significa en aquest moment que la partició es prepararà utilitzant LUKS.

[10] Es creu que els de les agències amb tres lletres poden recuperar les dades inclòs després de vàries reescriptures a mitjans magnetoòptics.

[11] Fixeu-vos que el programa que realment instal·la els paquets és dpkg. Tanmateix, aquesta és una eina de més baix nivell. L'apt-get és una eina de més alt nivell que invoca dpkg com correspon. Permet obtenir paquets del CD, la xarxa, o qualsevol altre lloc. També facilita la instal·lació automàtica de les anomenades dependències, altres paquets que fan falta per a que el que estigueu instal·lant funcioni correctament.

[12] Hauríeu de saber que per mostrar aquesta llista, l'instal·lador tan sols executa el programa tasksel. Es pot executar en qualsevol moment després de la instal·lació per instal·lar (o esborrar) més paquets, o podeu utilitzar eines més acurades com l'aptitude. Si esteu buscant un paquet específic, senzillament executeu aptitude install paquet, on paquet és el nom del paquet que us interessa.

[13] És a dir: premeu la tecla Alt que hi ha a la part esquerra de la barra espaiadora i la tecla de funció F2 al mateix temps.

[14] L'ordre següent esborrarà una entrada existent corresponent a un ordinador: ssh-keygen -R <nom|adreça IP>.