6.3. Utilització dels elements individualment

En aquesta secció descriurem detalladament cada element de l'instal·lador. Els elements s'han agrupat en fases que els usuaris haurien de reconèixer. Es presenten en l'ordre que apareixen durant la instal·lació. Recordeu que en cada instal·lació no s'utilitzaran tots els mòduls, els que realment s'utilitzen depenen del mètode d'instal·lació que s'utilitza i del maquinari.

6.3.1. Configuració de l'instal·lador de Debian i del maquinari

Suposem que l'instal·lador de Debian ha arrencat i que esteu davant la primera pantalla. En aquesta fase, les capacitats del debian-installer encara són bastant limitades. Desconeix la major part de característiques del maquinari, idioma preferit, o fins i tot quina tasca ha de realitzar. No us preocupeu, el debian-installer és bastant llest i pot enquestar automàticament el vostre maquinari, localitzar la resta dels seus elements i actualitzar-se a un sistema d'instal·lació capaç. Tot i això encara caldrà ajudar el debian-installer amb alguna informació que no pot determinar automàticament (com la selecció de l'idioma preferit, l'esquema del teclat o la rèplica de xarxa a utilitzar).

Notareu que en aquesta fase el debian-installer realitza la detecció de maquinari diverses vegades. El primer cop, l'objectiu és, específicament, el maquinari necessari per carregar els elements de l'instal·lador (p. ex. el CD-ROM o targeta de xarxa). Com que no tots els controladors estan disponibles en aquesta primera execució, és necessari repetir la detecció de maquinari posteriorment.

6.3.1.1. Comprovació de la memòria disponible

Una de les primeres coses que fa el debian-installer és comprovar la memòria disponible. Si la memòria disponible és limitada, el component realitzarà algunes modificacions en el procés d'instal·lació que us haurien de permetre instal·lar Debian GNU/Linux al sistema.

Durant una instal·lació en una sistema amb poca memòria no es podrà accedir a tots els components. Una de les limitacions és que no podreu triar l'idioma de la instal·lació.

6.3.1.2. Selecció de l'idioma

El primer pas de la instal·lació és seleccionar l'idioma que voleu utilitzar durant el procés. Els noms dels idiomes apareixen en anglès (banda esquerra) i en l'idioma original (banda dreta); els noms de la dreta també es mostren amb la tipografia original que li correspon. La llista està ordenada pel nom anglès.

L'idioma que trieu s'utilitzarà per a la resta del procés d'instal·lació, disposareu d'una traducció de les diferents caixes de diàleg. En cas de no disposar de cap traducció per l'idioma seleccionat, s'agafarà l'anglès com a predeterminat. L'idioma també s'utilitzarà per ajudar a la selecció d'un format de teclat idoni.

6.3.1.3. Selecció del país

Si heu seleccionat un idioma a Secció 6.3.1.2, “Selecció de l'idioma” que té més d'un país associat (això passa pel xinès, l'anglès, el francès, i molts altres idiomes), aquí podeu especificar el país. Si seleccioneu altre al final de la llista, se us presentarà una llista amb tots els països, agrupats per continents.

Aquesta selecció s'utilitzarà més endavant del procés d'instal·lació per seleccionar la zona horària per defecte i una rèplica de Debian apropiat per la vostra localització geogràfica. Si els valors per defecte proposats per l'instal·lador no són apropiats, podeu fer una elecció diferent. El país seleccionat, junt amb l'idioma seleccionat, també pot afectar la configuració de localització del sistema Debian.

6.3.1.4. Selecció d'un teclat

Els teclats acostumen a estar adaptats als caràcters utilitzats en un idioma. Seleccioneu un format idoni al teclat que esteu utilitzant o un de similar en cas de que no aparegui. Una vegada instal·lat el sistema podreu seleccionar-ne un entre un rang de possibilitats més gran (un cop finalitzada la instal·lació executeu l'ordre kbdconfig com a superusuari).

Moveu el ressaltat al teclat que voleu utilitzar i premeu Enter. Utilitzeu el cursor del teclat per moure el — ressaltat; tots els formats de teclat de tots els idiomes situen el cursor en la mateixa ubicació i, per tant, són independents a la configuració del teclat. Un teclat «extès» disposa de les tecles F1 a F10 en la fila superior.

Nota

Si esteu instal·lant en un sistema que té un teclat USB Sun i heu arrencat l'instal·lador amb el nucli 2.4 predeterminat, el sistema d'instal·lació no identificarà correctament el teclat. L'instal·lador us mostrarà una llista de mapes de teclat de tipus Sun d'on triar-ne un, però seleccionar un d'aquests resultarà en un teclat no funcional. Si esteu instal·lant amb un nucli 2.6, no hi haurà problema.

Per aconseguir un teclat funcional, heu d'arrencar l'instal·lador amb el paràmetre debconf/priority=medium. Quan arribeu a la selecció de teclat[3], trieu “No hi ha cap teclat per configurar” si teniu un teclat amb disposició americana (US), o trieu “teclat USB” si teniu un teclat amb una disposició localitzada. Seleccionant “No hi ha cap teclat per configurar” no es tocarà el mapa de teclat del nucli, que és la opció correcta per a teclats US.

6.3.1.5. Cerca de la imatge ISO de l'instal·lador de Debian

Quan instal·leu segons el mètode hd-media, hi haurà un moment en què necessitareu trobar i muntar la imatge ISO de l'instal·lador de Debian per tal d'obtenir la resta de fitxers de la instal·lació. Això és exactament el que fa el component iso-scan.

Al principi, l'iso-scan munta automàticament tots els dispositius de bloc (p.ex. particions) que tinguin algun sistema de fitxers conegut i cerca de forma seqüencial noms de fitxer acabats en .iso (o, per aquest propòsit, .ISO). Preneu atenció que el primer intent només escaneja fitxers en el directori arrel i en el primer nivell de subdirectoris (p.ex. troba /qualsevol_cosa.iso i /data/qualsevol_cosa.iso, però no /data/tmp/qualsevol_cosa.iso). Després que hagi trobat una imatge iso, l'iso-scan comprova el seu contingut per determinar si la imatge és una imatge iso de Debian vàlida o no. En el primer cas hem acabat, en el segon l'iso-scan cerca una altra imatge.

En el cas que l'intent previ per trobar una imatge iso de l'instal·lador falli, l'iso-scan us preguntarà si voleu realitzar una cerca més exhaustiva. En aquest cas, no es mira només els directoris superiors, sinó que es recorre el sistema de fitxers complet.

Si l'iso-scan no descobreix la imatge iso de l'instal·lador, torneu a arrencar al vostre sistema operatiu original i comproveu si la imatge té un nom correcte (acabat en .iso), si es troba en un sistema de fitxers que el debian-installer pugui reconèixer, i si no és corrupte (verifiqueu la suma de comprovació). Els usuaris de Unix experimentats poden fer-ho des de la segona consola, sense tornar a arrencar.

6.3.1.6. Configuració de la xarxa

Quan entreu en aquest pas, si el sistema detecta que teniu més d'un dispositiu de xarxa, se us demanarà que elegiu quin dispositiu serà la vostra interfície de xarxa primària, és a dir, la que voleu utilitzar per a la instal·lació. Les altres interfícies no es configuraran en aquest moment. Podeu configurar les altres interfícies un cop hagi finalitzat la instal·lació; vegeu la pàgina de manual interfaces(5).

De manera predeterminada, el debian-installer intenta configurar la xarxa del vostre ordinador automàticament via DHCP. Si la prova té èxit, ja estareu. Si la prova falla es pot deure a molts factors, des d'un cable de xarxa desconnectat, fins a una mala configuració del DHCP. O potser no disposeu d'un servidor DHCP a la vostra xarxa local. Per a més explicacions comproveu els missatges d'error a la tercera consola. En qualsevol cas, se us preguntarà si ho voleu tornar a intentar, o si voleu realitzar una configuració manual. Els servidors DHCP de vegades son realment lents en les seves respostes, per tant, si esteu segurs que tot és correcte, intenteu-ho de nou.

La configuració manual de la xarxa us preguntarà algunes qüestions sobre la vostra xarxa, notablement L'adreça IP, La màscara de la subxarxa, La passarel·la, L'adreça del servidor de noms, i un nom per l'ordinador. A més, si teniu una interfície de xarxa sense fils, se us demanarà que indiqueu el vostre Wireless ESSID i una clau WEP. Ompliu-ho amb les respostes de Secció 3.3, “Informació requerida”.

Nota

Alguns detalls tècnics que podeu, o no, trobar útils: el programa suposa que l'adreça IP de la xarxa és l'AND bit a bit de la IP del vostre sistema i la màscara. Suposarà que l'adreça de difusió és l'OR bit a bit de l'adreça IP del vostre sistema amb la negació bit a bit de la màscara. També endevinarà la passarel·la. Si no podeu trobar alguna d'aquestes respostes, utilitzeu les propostes del sistema — si és necessari, podeu canviar-les un cop el sistema s'hagi instal·lat editant el fitxer /etc/network/interfaces. Alternativament, podeu instal·lar l'etherconf, que us guiarà pas a pas a través de la configuració de la vostra xarxa.

6.3.2. Realització de particions i selecció de punts de muntatge

En aquest instant, després de l'última execució de la detecció de maquinari, el debian-installer hauria d'estar a plena potència, adaptat a les necessitats de l'usuari i preparat per fer la feina real. Tal i com indica el títol d'aquesta secció, la tasca principal del pròxims elements és fer les particions als vostres discs, crear els sistemes de fitxers, assignar els punts de muntatges i, opcionalment, configurar qüestions estretament relacionades com l'LVM o els dispositius RAID.

6.3.2.1. Particionant els discs

Ha arribat el moment de particionar els discs. Si no esteu convençuts de com particionar o simplement voleu obtenir més informació, vegeu Apèndix B, Particionant per a Debian.

Primer podreu particionar automàticament la unitat sencera o l'espai lliure corresponent. Aquesta opció s'anomena partició “guiada”. Si no voleu la partició automàtica escolliu l'opció del menú Editar manualment la taula de particions.

Si escolliu la partició guiada podreu escollir entre els esquemes que es llisten a la taula següent. Tots els esquemes tenen els seus avantatges els seus inconvenients, alguns dels quals es discuteixen a Apèndix B, Particionant per a Debian. Si no n'esteu segurs, escolliu la primera opció. Heu de tenir present que la partició guiada precisa d'un mínim d'espai lliure amb el qual treballar. Si no li assigneu un mínim de 1GB d'espai (en funció de l'esquema escollit), es produirà un error en la partició guiada.

Esquema de partició Espai mínim Particions creades
Tots els fitxers en una partició 600MB /, swap
Màquina d'escriptori 500MB /, /home, swap
Estació de treball multiusuari 1GB /, /home, /usr, /var, /tmp, swap

Després de la selecció d'un esquema, la pantalla següent mostrarà la nova taula de particions, on s'inclourà informació respecte a si i com es formataran les particions i on es muntaran.

La llista de particions hauria de ser similar a:

  IDE1 master (hda) - 6.4 GB WDC AC36400L
        #1 primary   16.4 MB     ext2       /boot
        #2 primary  551.0 MB     swap       swap
        #3 primary    5.8 GB     ntfs
           pri/log    8.2 MB     FREE SPACE

  IDE1 slave (hdb) - 80.0 GB ST380021A
        #1 primary   15.9 MB     ext3
        #2 primary  996.0 MB     fat16
        #3 primary    3.9 GB     xfs        /home
        #5 logical    6.0 GB     ext3       /
        #6 logical    1.0 GB     ext3       /var
        #7 logical  498.8 MB     ext3
        #8 logical  551.5 MB     swap       swap
        #9 logical   65.8 GB     ext2

L'exemple mostra dos discs dur IDE dividits en múltiples particions; el primer disc disposa d'espai lliure. Cada línia de partició disposa del número de partició, el tipus, mida, senyaladors opcionals, sistema de fitxers i punt de muntatge (si n'hi ha).

En aquest punt finalitza la partició guiada. Si la taula de particions generada satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció de menú Finalitza la partició i escriu els canvis al disc per desar la nova taula de particions (tal i com es descriu al final d'aquesta secció). Si no satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció Desfés els canvis de les particions per tornar a executar la partició guiada o modifica els canvis proposats tal i com es descriu posteriorment en la partició manual.

En cas d'escollir la partició manual us apareixerà una pantalla similar a la mostrada anteriorment, exceptuant que es mostrarà la taula de particions actual i sense els punts de muntatges. El mètode per configurar manualment la taula de particions i la utilització de les particions per part de Debian es descriurà al llarg de la resta de la secció.

Si escolliu un disc nou sense particions o espai lliure, se us oferirà la possibilitat de crear una nova taula de particions (és necessària per crear noves particions). Posteriorment hauria d'aparèixer una nova línia sota el disc seleccionat amb el títol “ESPAI LLIURE”.

Si seleccioneu l'espai lliure se us oferirà la possibilitat de crear una nova partició. Haureu de contestar a una sèrie de qüestions ràpides referents a la mida, tipus (primària o lògica) i la ubicació (al principi o al final de l'espai lliure). Posteriorment se us presentarà la informació referent a la nova partició. Hi ha opcions com el punt de muntatges, opcions de muntatge, senyaladors d'arrencada o el mètode d'utilització. Podeu modificar lliurements els valors predeterminats en funció de les vostres necessitats. Ex. seleccionant l'opció Utilitza com:, podeu seleccionar si utilitzar la partició per a swap, RAID per software, LVM o cap utilitat específica. Una altra característica interessant és la possibilitat de copiar les dades des de particions existents a la nova. Un cop la nova partició satisfaci les vostres necessitats seleccioneu l'opció S'ha finalitzat de preparar la partició i retorneu a la pantalla principal del partman.

Si voleu modificar alguna característica de la partició seleccioneu-la i accedireu al menú de configuració de la partició. Com que és la mateixa pantalla que la utilitzada en la creació de noves particions, podreu modificar-ne les mateixes característiques. Una característica que probablement no sigui evident en un primer moment és la possibilitat de modificar la mida de la partició seleccionant l'element que mostra la mida de la partició. Els sistemes de fitxers que s'han comprovat que funcionen són, com a mínim, fat16, fat32, ext2, ext3 i swap. Aquest menú també us permet suprimir una partició.

Assegureu-vos de crear un mínim de dues particions: una pel sistema de fitxers root (que s'ha de muntar com a /) i una pel swap. Si us oblideu de muntar el sistema de fitxers root, el partman no us deixarà continuar fins que no solucioneu el problema.

Les possibilitats del partman es poden ampliar a través dels mòduls de l'instal·lador, però dependran de l'arquitectura del sistema. Si no teniu accés a totes les possibilitats que esperàveu comproveu que heu carregat tots els mòduls necessaris (ex. partman-ext3, partman-xfs, o partman-lvm).

Un cop la partició satisfaci les vostres necessitats, seleccioneu l'opció de partició Finalitza la partició i escriu els canvis al disc. Se us presentarà un resum dels canvis realitzats als disc i se us demanarà que confirmeu la creació dels sistemes de fitxers tal i com els heu sol·licitat.

6.3.2.2. Configurant el Gestor de Volums Lògics (LVM)

Si esteu utilitzant l'ordinador com a administrador de sistemes o usuari “avançat”, segur que us heu trobat en la situació que alguna partició del disc (normalment la més important) ha exhaurit tot l'espai lliure, mentre que d'altres particions estan molt poc utilitzades i heu hagut de reconduir la situació movent continguts, creant enllaços simbòlics, etc.

Per evitar la situació descrita anteriorment podeu utilitzar el Gestor de Volums Lògics (LVM). Resumit d'una manera fàcil, amb LVM podeu combinar particions (anomenades volums físics en l'entorn de LVM) per formar un disc virtual (anomenat grup de volums), que es pot dividir en particions virtuals (volums lògics). La característica interessant és que els volums lògics (i per descomptat els grups de volums associats) es poden expandir a través de múltiples discs físics.

En cas d'adonar-vos que necessiteu més espai per a l'antiga partició /home de 160GB, simplement podeu afegir un nou disc de 300GB i ajuntar-lo al grup de volums i seguidament redimensionar el volum lògic que disposa el sistema de fitxers /home i per art de màgia — els usuaris disposaran de més espai en la seva nova partició de 460GB. Aquest exemple està un pèl sobresimplificat. Llegiu el document LVM HOWTO en cas d'encara no haver-ho fet.

La configuració de LVM en l'debian-installer és força simple. Primer heu de marcar les particions per a ser utilitzades com a volums físics per part de LVM (l'opció s'habilita al partman al menú Paràmetres de la partició on hauríeu de seleccionar Utilitza com a:->volum físic per a LVM). Seguidament inicieu el mòdul lvmcfg (directament a través de partman o a través de l'opció del menú principal del debian-installer) i combineu volums físics amb grups de volums a través del menú Modifica els volums de grups (VG) . A continuació hauríeu de crear volums lògics sobre els grups de volums al menú Modifica els volums lògics (LV) .

Un cop finalitzada l'execució de lvmcfg torneu a partman, visualitzareu qualsevol volum lògic creat de la mateixa manera que les particions ordinàries (i les haureu de gestionar de la mateixa manera).

6.3.2.3. Configuració de dispositius de discs múltiples (RAID de programari)

Si teniu més d'un disc dur[4] en el vostre ordinador, podeu utilitzar el mdcfg per configurar els vostres discs per obtenir un millor rendiment i/o més seguretat en les vostres dades. El resultat s'anomena dispositiu de discs múltiples (MD) (o la seva variant més coneguda, RAID de programari).

Els MD són bàsicament un grapat de particions localitzades a diversos discs i que es combinen juntes per formar un dispositiu lògic. Aquest dispositiu es pot utilitzar llavors com una partició ordinària (p.ex. en el partman la podeu formatar, assignar-li un punt de muntatge, etc.).

El benefici que obteniu depèn del tipus de dispositiu MD que creeu. Actualment se suporten:

RAID0

S'enfoca principalment al rendiment. El RAID0 reparteix totes les dades entrants en bandes i les distribueix de la mateixa manera sobre cada disc de la matriu. Això pot augmentar la velocitat de les operacions de lectura/escriptura, però quan un dels discs falla, ho perdreu tot (part de la informació encara és al disc/s sa, l'altra part era al disc que ha fallat).

L'ús típic del RAID0 és una partició per edició de vídeo.

RAID1

És adequat per les configuracions on la fiabilitat és la primera preocupació. Consisteix en diverses (usualment dues) particions de la mateixa mida en les quals es guarden les mateixes dades. Això significa essencialment tres coses. La primera, que si un dels discs falla, encara teniu les dades repetides en els discs restants. La segona, que només podeu utilitzar una fracció de la capacitat disponible (més precisament, la mida de la partició més petita del RAID). La tercera, que les lectures als fitxers s'equilibren entre els discs, cosa que pot augmentar el rendiment en un servidor, com un servidor de fitxers, que tendeix a carregar-se amb més lectures que no pas escriptures.

Opcionalment podeu tenir un disc de recanvi en la matriu que agafaria el lloc del disc espatllat en cas de fallida.

RAID5

És un bon compromís entre velocitat, rendiment i redundància de les dades. El RAID5 reparteix totes les dades entrants en bandes i les distribueix equitativament entre tots els discs excepte un (similar al RAID0). A diferència del RAID0, el RAID5 també calcula informació de paritat, que s'escriu en el disc restant. El disc de paritat no és estàtic (això seria l'anomenat RAID4), sinó que canvia periòdicament, de manera que la informació de paritat es distribueixi equitativament entre tots els discs. Quan un dels discs falla, la part d'informació que falta es pot calcular a partir de les dades restants i de la seva paritat. El RAID5 ha de consistir en almenys tres particions actives. Opcionalment podeu tenir un disc de recanvi en la matriu, el qual agafaria el lloc del disc espatllat en cas de fallida.

Com podeu veure, el RAID5 té un grau de rendiment similar al RAID1 però aconsegueix menys redundància. Per altra banda pot resultar una mica més lent en les operacions d'escriptura que no pas el RAID0 degut al càlcul de la informació de paritat.

Per fer un sumari:

Tipus Dispositius mínims Dispositiu de recanvi Sobreviu a una fallida de disc? Espai disponible
RAID0 2 no no Mida de la partició més petita multiplicada pel nombre de dispositius en el RAID
RAID1 2 opcional Mida de la partició més petita en el RAID
RAID5 3 opcional Mida de la partició més petita multiplicada pel (nombre de dispositius en el RAID menys ú)

Si voleu conèixer tota la veritat sobre el RAID de programari, doneu un cop d'ull al COM ES FA del RAID de programari.

Per crear un dispositiu MD, necessiteu tenir les particions de què desitgeu que consti marcades per a ser usades en un RAID. (Això és fa en el menú Paràmetres de la partició del partman on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com:->volum físic per a RAID).

Avís

El suport per MD és una addició relativament nova a l'instal·lador. Podeu experimentar problemes per alguns nivells de RAID i en combinació amb alguns carregadors de l'arrencada si intenteu utilitzar MD pel sistema de fitxers arrel (/). Pels usuaris experimentats, pot ser possible solucionar temporalment alguns d'aquests problemes executant manualment alguns passos de la configuració o de la instal·lació des d'un intèrpret d'ordres.

A continuació, hauríeu d'elegir Configura el RAID de programari del menú principal del partman. A la primera pantalla del mdcfg seleccioneu simplement Crea dispositius MD. Se us presentarà una llista dels tipus de dispositius MD suportats, dels quals n'haureu d'escollir un (p.ex. RAID1). El que segueixi dependrà del tipus de MD que seleccioneu.

  • El RAID0 és senzill — se us proporcionarà una llista de les particions RAID disponibles i la vostra única tasca serà seleccionar la partició que formarà el MD.

  • El RAID1 és una mica més delicat. Primer, se us demanarà que introduïu el nombre de dispositius actius i el nombre de dispositius de recanvi que formaran el MD. A continuació, necessitareu seleccionar d'una llista de les particions RAID disponibles aquelles que seran actives i aquelles que serviran de recanvi. El compte de particions seleccionades ha de ser igual al nombre proporcionat uns segons abans. No us preocupeu. Si feu un error i seleccioneu un nombre diferent de particions, el debian-installer no us permetrà continuar fins que corregiu la qüestió.

  • El RAID5 té un procediment de configuració similar al RAID1 amb l'excepció que necessitareu utilitzar almenys tres particions actives.

És perfectament possible tenen diversos tipus de MD a la vegada. Per exemple si teniu tres discs durs de 200 GB dedicats a MD, i cadascun conté dues particions de 100 GB, podeu combinar les primeres particions dels tres discs en un RAID0 (partició ràpida de 300 GB per edició de vídeo) i utilitzar les altres tres particions (2 actives i 1 de recanvi) per un RAID1 (una partició bastant fiable de 100 GB pel /home).

Després que hàgiu configurat les dispositius MD al vostre gust, podeu seleccionar Finalitza el mdcfg per retornar al partman per crear els sistemes de fitxers en els nous dispositius MD i assignar-los els atributs usuals com els punts de muntatge.

6.3.3. Instal·lació del sistema base

Encara que aquesta fase és la menys problemàtica consumeix la major part del temps de la instal·lació, ja que es baixa, verifica i desempaqueta el sistema base complet. Si teniu un ordinador o una connexió de xarxa lents pot portar el seu temps.

6.3.3.1. Instal·lació del sistema base

Al llarg de la instal·lació base, els missatges del desempaquetament dels paquets i de la instal·lació es redirigeixen a tty3. Podeu accedir a aquesta terminal prement Alt esquerra-F3; torneu al procés principal de l'instal·lador amb Alt esquerra-F1.

Els missatges de desempaquetament i configuració que genera la instal·lació base es guarden a /var/log/messages quan la instal·lació es realitza a través d'una consola sèrie.

Com a part de la instal·lació, s'instal·larà un nucli del Linux. A la prioritat per defecte, l'instal·lador elegirà aquell que es correspongui millor amb el maquinari. En modes de prioritat més baixa, podreu elegir a partir d'una llista dels nuclis disponibles.

6.3.4. Com fer el sistema arrencable

Si esteu instal·lant una estació de treball sense disc, arrencar des del disc local és, evidentment, una opció sense sentit i s'ometrà aquest pas. Potser desitgeu configurar l'OpenBoot perquè arrenqui des de la xarxa predeterminada, vegeu Secció 3.6.2, “Selecció del dispositiu d'arrencada”.

Recordeu que diversos sistemes operatius arrencant des d'una sola màquina encara implica una mica d'art fosc. Aquest document fins i tot no intenta documentar els diversos gestors d'arrencada, que poden variar segons l'arquitectura i fins i tot segons la subarquitectura. Per obtenir més informació hauríeu de veure la documentació del vostre gestor d'arrencada.

6.3.4.1. Detectant d'altres sistemes operatius

Previ a la instal·lació del carregador d'arrencada l'instal·lador intentarà detectar d'altres sistemes operatius instal·lats a la màquina. Si detecta un sistema operatiu suportat se us informarà en el pas d'instal·lació del carregador d'arrencada i l'ordinador es configurarà per arrencar-lo addicionalment a Debian.

Recordeu que l'arrencada de múltiples sistemes operatius en una sola màquina continua sent una qüestió de màgia negra. El suport automàtic de detecció i configuració dels carregadors d'arrencada per arrencar d'altres sistemes operatius varia en funció de l'arquitectura i inclús subarquitectura. Si no us funciona hauríeu de buscar més informació a la documentació del gestor d'arrencada.

Nota

L'instal·lador pot no detectar d'altres sistemes operatius si les particions on estan instal·lats estan muntats durant la detecció. Aquesta situació es podria donar si seleccioneu un punt de muntatge (ex. /win) per a una partició que contigui un altre sistemes operatiu a partman, o si heu muntat les particions manualment des de la consola.

6.3.4.2. Instal·lant el carregador SILO al disc dur

El carregador estàndard a sparc es diu “silo”. La documentació és a /usr/share/doc/silo/. La configuració de SILO és semblant a la utilitzada al LILO, amb poques excepcions. Primer, SILO permet que arrenqueu qualsevol imatge del nucli al vostre disc, independentment si és o no a la llista que hi ha al /etc/silo.conf. Açò és perquè SILO pot llegir particions Linux. També llegeix el /etc/silo.conf quan s'arrenca, així que no necessiteu tornar a executar el silo desprès d'instal·lar un nou nucli com es faria amb el LILO. El SILO també pot llegir particions UFS, que vol dir que pot arrencar particions SunOS/Solaris. Açò és útil si voleu instal·lar GNU/Linux al costat d'una instal·lació existent de SunOS/Solaris.

6.3.4.3. Continuant sense el carregador d'arrencada

Aquesta opció es pot utilitzar per finalitzar la instal·lació tot i no instal·lar un carregador d'arrencada, ja sigui perquè l'arq/subarq no en proporciona cap, o perquè no us és necessari (ex. utilitzareu el carregador d'arrencada existent).

Si preteneu configurar manualment el carregador d'arrencada, hauríeu de comprovar el nom del nucli instal·lat a /target/boot. També hauríeu de comprovar si hi ha el fitxer initrd i, si és el cas, probablement indicar-li al carregador d'arrencada. Informació addicional que us farà falta correspon al disc i partició que heu seleccionat anteriorment pel sistema de fitxers / i, en el cas d'escollir instal·lar el /boot en una partició separada, el sistema de fitxers /boot.

6.3.5. Acabament de la primera fase

Aquests són els últims detalls per fer abans de tornar a arrencar el nou Debian, principalment ordenar les coses després del debian-installer

6.3.5.1. Finalització de la instal·lació i arrencada automàtica

Aquest és el darrer pas del procés inicial de la instal·lació de Debian. Se us indicarà que extragueu el mitjà d'instal·lació (CD, disquet, etc.) que heu fet servir per arrencar l'instal·lador. Aquest farà algunes tasques finals i després arrencarà el nou sistema Debian.

6.3.6. Miscel·lània

Els elements que es llisten en aquesta secció normalment no estan involucrats en el procés d'instal·lació, però s'esperen en segon pla per ajudar l'usuari en cas que alguna cosa vagi malament.

6.3.6.1. Desament dels registres de la instal·lació

Si la instal·lació resulta reeixida, els fitxers de registre creats durant el procés d'instal·lació es desaran automàticament a /var/log/debian-installer/ en el nou sistema Debian.

Si elegiu Desa els registres de depuració des del menú principal, podreu desar els fitxers de registre a un disquet. Això pot ser útil si trobeu problemes fatals durant la instal·lació i desitgeu estudiar els registres en un altre sistema, o adjuntar-los a un informe d'instal·lació.

6.3.6.2. Utilització de l'intèrpret d'ordres i visualització dels arxius de registre

En el menú teniu l'opció Executa un intèrpret d'ordres. Si el menú no és a l'abast i us cal l'intèrpret d'ordres, premeu Alt(esquerre)-F2 (en un teclat Mac, Option-F2) per accedir al segon intèrpret d'ordres virtual; és a dir, la tecla Alt a l'esquerre de la barra espaiadora i la tecla de funció F2, alhora. Anireu a una altra finestra que executa l'ash, un clon del Bash (l'intèrpret d'ordres Bourne).

En aquest moment heu arrencat des del disc RAM, per tant el conjunt d'utilitats Linux que teniu disponibles és limitat. Podeu veure els programes a l'abast amb l'ordre ls /bin /sbin /usr/bin /usr/sbin o bé teclejant help. L'editor de text és el nano. L'intèrpret d'ordres disposa d'algunes característiques pràctiques, com l'autocompleció i l'historial.

Feu servir els menús per dur a terme qualsevol tasca que pugueu fer amb ells — l'intèrpret i les ordres sols hi són en cas que alguna cosa vaja malament. En particular, sempre hauríeu de fer servir els menús, i mai no l'intèrpret, per activar la partició d'intercanvi (swap), ja que si ho heu fet des de l'intèrpret, el programari del menú no ho detectarà pas. Premeu Alt(esquerre)-F1 per tornar als menús, o bé teclegeu exit si heu emprat l'opció del menú per obrir l'intèrpret d'ordres.

6.3.6.3. Instal·lació a través de la xarxa

Un dels components més interessants és network-console. Permet realitzar una bona part de la instal·lació per xarxa, via SSH. L'ús de la xarxa implica que haureu de seguir els primers passos de la instal·lació des de la consola, almenys fins a tenir configurada la xarxa (tot i que podeu automatitzar també aquesta part, Secció 4.5, “Instal·lació automàtica”).

Aquest component no es carrega al menú principal de la instal·lació predeterminada, s'ha de fer explícitament. Si esteu instal·lant des de CD, haureu d'arrencar amb prioritat mitja o bé triar Carrega components de l'instal·lador des d'un CD al menú principal d'instal·lació, i seleccionar network-console: Continua la instal·lació remotament utilitzant SSH a la llista de components addicionals.

Després de seleccionar aquesta nova entrada, haureu d'introduir una contrasenya nova, que s'utilitzarà per connectar al sistema d'instal·lació i per a la seva confirmació. Això és tot. A continuació veureu una pantalla d'entrada que us instruirà a entrar remotament com a usuari installer i la contrasenya que acabeu de proporcionar. Un altre detall important que s'ha de tenir en compte en aquest punt és l'empremta digital del sistema. Caldrà transferir-la de manera segura a la “persona encarregada de continuar amb la instal·lació remota”.

Si decidiu continuar la instal·lació localment, sempre podeu prémer Enter, que us tornarà al menú principal, on novament podreu seleccionar un altre component.

Tornem ara a l'altra banda del cable. En primer lloc, és necessari que configureu el vostre terminal per a UTF-8, ja que aquesta és la codificació que utilitza el sistema d'instal·lació. Si no ho feu, la instal·lació remota encara serà possible, però segurament certs diàlegs o caràcters no es visualitzaran correctament. Establir una connexió amb el sistema d'instal·lació és tan fàcil com teclejar:

$ ssh -l installer ordinador_a_instal·lar

On ordinador_a_instal·lar és el nom o l'adreça IP de l'ordinador que s'està instal·lant. Abans de fer l'entrada de debò, es mostrarà l'empremta digital del sistema remot, i haureu de confirmar que és correcta.

Nota

Si instal·leu molts ordinadors alhora i casualment tenen la mateixa adreça IP o el mateix nom, ssh rebutjarà la connexió. El problema és que hi haurà empremtes digitals diferents per a un mateix identificador, fet que normalment s'interpreta com un atac. Si esteu segurs que no és el cas, esborreu la línia corresponent del fitxer ~/.ssh/known_hosts i torneu a intentar-ho.

Després d'entrar, veureu la pantalla inicial, des d'on teniu dos possibilitats anomenades Inicia el menú i Inicia un intèrpret d'ordres. La primera us durà al menú principal de l'instal·lador, on podreu continuar la instal·lació normalment. L'altra, iniciarà un intèrpret d'ordres des del que podreu examinar, i potser arreglar, el sistema remot. Només hauríeu de començar una sessió SSH per al menú d'instal·lació, però podeu iniciar més intèrprets d'ordres.

Avís

Després d'iniciar la instal·lació remotament sobre SSH, no hauríeu de tornar a la sessió que hi ha a la consola local. Podria corrompre's la base de dades que manté la configuració del nou sistema. Això pot provocar alhora problemes al sistema instal·lat, o fins i tot que la instal·lació no finalitzi correctament.

També hauríeu de tenir en compte que si executeu la sessió SSH des d'un terminal X, no s'ha de redimensionar la finestra ja que això tallaria la connexió.

6.3.6.4. Utilitzant el base-config des del debian-installer

Si executeu l'ordre base-config en una entorn chroot podreu configurar el sistema base en la primera etapa de l'instal·lador (abans de reiniciar el sistema des del disc dur). Bàsicament és útil per provar l'instal·lador, i normalment s'hauria d'ometre.



[3] Si esteu instal·lant amb la prioritat predeterminada, heu de fer servir el botó Vés enrere per a tornar al menú de l'instal·lador on se us mostra la llista de mapes de teclat de tipus Sun.

[4] Per ser honestos, podeu construir dispositius de discs múltiples fins i tot a partir de particions en un mateix dispositiu físic, però això no us portarà a res útil.