Després d'arrencar, se us indicarà que completeu la configuració del
vostre sistema bàsic, i posteriorment que seleccioneu els paquets
addicionals que desitgeu instal·lar. L'aplicació que us guiarà a través
d'aquest procés s'anomena base-config. El seu
concepte és molt similar al del debian-installer de la primera etapa. De fet,
el base-config consisteix en diversos components
especialitzats, cadascun dels quals s'encarrega d'una tasca de configuració,
conté “menús amagats al darrera” i també utilitza el mateix
sistema de navegació.
Si desitgeu tornar a executar el base-config
en qualsevol moment després que hagi acabat la instal·lació,
executeu com a root base-config.
Després de la pantalla de benvinguda configurareu el fus horari. Primer heu de seleccionar si el vostre rellotge del maquinari està definit com hora local o Greenwich Mean Time (GMT o UTC). L'hora que es mostra a la caixa de diàleg us hauria d'ajudar a decidir-vos per l'opció correcta.
En funció de la ubicació seleccionada a l'inici del procés d'instal·lació, us mostrarà un fus horari o una llista de fusos horaris relacionats amb la ubicació. Si només es mostra un fus horari, trieu per a confirmar-la o trieu per seleccionar de la llista completa de fusos horaris. Si es mostra una llista, seleccioneu-ne el vostre fus horari o seleccioneu Altres per accedir a la llista completa.
El compte root també anomenat super-usuari; és un tipus d'usuari amb accés especial que passa qualsevol restricció de seguretat del vostre sistema. El compte root només s'hauria d'utilitzar per a tasques d'administració del sistema i durant el mínim de temps possible.
Qualsevol contrasenya que creeu hauria de tenir un mínim de 6 caràcters, combinant majúscules i minúscules i també caràcters de puntuació. Cal que tingueu una especial cura durant la definició de la contrasenya de root, ja que aquest compte no té restriccions. Eviteu paraules del diccionari o utilitzar informació personal susceptible de ser endevinada.
Si algú us diu que necessita la vostra contrasenya de root, sigueu extremadament curosos. Normalment no hauríeu de donar la contrasenya de root a ningú si no és que esteu administrant un sistema amb múltiples administradors.
El sistema us preguntarà si voleu crear un compte d'usuari normal. Aquest compte hauria de ser la vostra principal entrada. No utilitzeu el compte root per a un us diari o per accedir personalment.
Per què no? Bé, una raó per a evitar l'us dels privilegis de root seria la facilitat amb la qual podeu danyar el sistema. Un altre motiu seria la possibilitat de caure en el parany d'executar un programa cavall de Troia — que és un programa que utilitza els avantatges del vostre super-usuari per comprometre la seguretat del vostre sistema d'amagat. Qualsevol llibre d'administració de sistemes Unix tractarà amb més detall aquest tema — considereu el llegir-ne un si el concepte us és nou.
Se us preguntarà el nom complet de l'usuari. Seguidament us preguntarà un nom pel compte d'usuari, normalment el vostre nom o similar serà suficient, de fet, serà el predeterminat. Finalment us preguntarà la contrasenya del compte.
Si en qualsevol moment posterior a la instal·lació voleu crear un altre compte, utilitzeu l'ordre adduser.
Si no s'ha configurat cap xarxa durant la primera fase d'instal·lació, el següent que se us preguntarà si voleu instal·lar la resta del sistema utilitzant el PPP. PPP és un protocol que s'usa per establir connexions de marcatge directe amb mòdems. Si configureu el mòdem en aquest punt, el sistema d'instal·lació serà capaç de descarregar paquets addicionals o actualitzacions de seguretat d'Internet durant els següents passos de la instal·lació. Si no teniu un mòdem al vostre ordinador o si preferiu configurar-lo després de la instal·lació, podeu saltar-vos aquest pas.
Per tal de configurar la vostra connexió PPP, necessitareu certa informació del vostre proveïdor de servei d'Internet (ISP), incloent el número telefònic, nom d'usuari, contrasenya i servidors de noms (DNS, opcional). Alguns ISP proveeixen guies d'instal·lació per a distribucions Linux. Podeu usar aquesta informació encara que no estiguin específicament encarades a Debian ja que molts dels paràmetres de configuració (i programari) és similar en les diverses distribucions de Linux.
Si escolliu configurar PPP en aquest punt, s'executarà un programa
anomenat pppconfig. Aquest programa us ajudarà
a configurar la vostra connexió PPP. Assegureu-vos de que
quan us pregunti el nom de la vostra connexió telefònica l'anomeneu
provider.
Afortunadament, el programa pppconfig us guiarà a través d'una configuració de la connexió PPP sense excessius problemes. Tot i això, si aquest no us servís, seguiu llegint la secció per a instruccions més detallades.
Per configurar el PPP necessitareu conèixer els conceptes bàsics
de la visualització i edició de fitxers en GNU/Linux. Per veure
fitxers podeu utilitzar more i
zmore per a fitxers comprimits amb l'extensió
.gz. Per exemple, per veure el fitxer
README.debian.gz escriviu zmore
README.debian.gz. El sistema base proporciona un
editor simple d'utilitzar però amb funcionalitats limitades anomenat
nano. Posteriorment probablement us interessarà
instal·lar editors i visualitzadors amb més funcionalitats com el
jed, nvi, less
i emacs.
Editeu el fitxer /etc/ppp/peers/provider
i substituïu /dev/modem per
/dev/ttyS
on ## serà el número del vostre
port sèrie. En Linux els ports sèrie s'enumeren des de 0; el
primer port sèrie és /dev/ttyS0
en Linux.
El següent pas és editar el fitxer
/etc/chatscripts/provider i afegir-hi el
número de telèfon del vostre proveïdor, nom d'usuari i
contrasenya. Si us plau no suprimiu la “q” que
precedeix a la contrasenya. Aquesta característica fa que la
contrasenya no aparegui als fitxers registre.
Molts proveïdors utilitzen PAP o CHAP per a la seqüència
d'entrada en comptes de l'autenticació en mode de text. D'altres
utilitzen tots dos mètodes. Si el vostre proveïdor necessita
PAP o CHAP, necessitareu seguir un procediment diferent. Comenteu
tot el que estigui sota la línia de marcatge (la que comença per
“ATDT”) al fitxer /etc/chatscripts/provider,
modifiqueu el fitxer /etc/ppp/peers/provider
tal i com es descriu anteriorment i afegiu user
on
nomnom serà el vostre nom d'usuari del
proveïdor al qual esteu intentant connectar. Seguidament editeu
el fitxer /etc/ppp/pap-secrets o el
/etc/ppp/chap-secrets i introduïu-hi
la vostra contrasenya.
També haureu d'editar el fitxer /etc/resolv.conf
i afegir-hi l'adreça d'IP del servidor de noms (DNS) del vostre
proveïdor. Les línies del fitxer /etc/resolv.conf
tenen el següent format: nomservidor
on
xxx.xxx.xxx.xxxx correspon al números de l'adreça
d'IP. Opcionalment podeu afegir l'opció usepeerdns
al fitxer /etc/ppp/peers/provider, que
activarà la selecció automàtica dels servidors DNS apropiats,
utilitzant els valors que el servidor remot generalment proporciona.
Si no és que el vostre proveïdor té una seqüència diferent a la de la majoria d'ISP, ja heu acabat la feina! Inicieu una connexió PPP escrivint pon com a root i monitoritzeu el procés utilitzant l'eina plog. Per a desconnectar-vos utilitzeu poff, també com a root.
Per a més informació de com utilitzar el PPP en Debian
llegiu el fitxer /usr/share/doc/ppp/README.Debian.gz
Per a connexions estàtiques SLIP, necessitareu afegir l'ordre
slattach (del paquet net-tools)
al fitxer /etc/init.d/network. L'SLIP dinàmic
necessitarà el paquet gnudip.
PPPoE és un protocol relacionat amb PPP que es fa servir en algunes connexions de banda ampla. Actualment no hi ha suport en la configuració base per ajudar-vos a configurar-ho. No obstant, els programari necessari s'ha instal·lat, per tant podeu configurar PPPoE manualment en aquesta fase de la instal·lació canviant a la consola VT2 i executant pppoeconf.
El principal mètode que s'utilitza per instal·lar paquets al sistema,
és basa en la utilització d'un programa del paquet
apt anomenat apt-get.[5]
Altres frontals per a l'administració de paquets, com
aptitude, synaptic i l'antic
dselect també usen i depenen d'apt-get.
Aquests frontals estan recomanats per als nous usuaris, ja que integren
funcionalitats addicionals (busqueda de paquets i comprovació d'estat)
en una interfície d'usuari agradable.
L'APT s'ha de configurar perquè localitzi els llocs d'on ha d'obtenir els paquets. L'aplicació que us ajudarà en el procés de configuració s'anomena apt-setup.
El següent pas del procés de configuració és indicar a l'APT la
ubicació d'altres paquets de Debian. Recordeu que podeu tornar
a executar l'aplicació en qualsevol instant posterior a la instal·lació
utilitzant l'ordre apt-setup o editant manualment el
fitxer /etc/apt/sources.list.
Si en aquest instant hi ha inserit un CD-ROM a la unitat, aquest s'hauria de configurar automàticament com a una font de l'apt. Us n'adonareu perquè s'estarà comprovant el CD-ROM.
Els usuaris que no disposin d'un CD-ROM oficial podran accedir als paquets de Debian a través de diversos mètodes: FTP, HTTP, CD-ROM o el sistema de fitxers local.
Heu de saber que és viable disposar de múltiples fonts diferents de l'APT, encara que corresponguin al mateix arxiu de Debian. L'apt-get agafarà el paquet amb la versió més alta de les múltiples versions disponibles. Per exemple, si disposeu d'una font de l'APT en HTTP i una en CD-ROM, l' apt-get hauria d'utilitzar automàticament el CD-ROM local sempre que fos possible, i accedir a HTTP únicament si hi hagués una versió més nova. Tot i això, no és recomanable afegir fonts de l'APT innecessàries, ja que tendirà a alentir el procés de comprovació de les noves versions en els arxius en xarxa.
Si planegeu instal·lar la resta del sistema mitjançant la xarxa,
l'opció més comuna és seleccionar la font http.
També s'accepta l'ftp, però tendeix a ser una
mica més lent fent connexions.
El següent pas és especificar a l'apt-setup el país on viviu. Aquesta opció configura a quin de les rèpliques d'Internet de la xarxa oficial de Debian us connectareu. En funció del país que seleccioneu us apareixerà una llista de servidors possibles. En general és correcte escollir el primer de la llista, però qualsevol d'ells hauria de funcionar correctament. No obstant, tingueu en compte que la llista de rèpliques proveïda per l'instal·lacíó va ser generada quan aquesta versió de Debian es va llançar i algunes rèpliques pot ser que ja no estiguin disponibles.
Després d'haver seleccionat una rèplica, us preguntarà si s'ha d'usar un servidor intermediari. Un servidor intermediari és un que reenvía totes les vostres peticions HTTP i/o FTP a Internet i es fa servir majoritariament per a regular i optimitzar l'accés a Internet en xarxes corportatives. En algunes xarxes només se li permet l'accés a Internet al servidor intermediari, en aquest cas haureu d'introduïr-ne el nom. És possible que hàgiu d'introduïr el nom d'usuari i la contrasenya. La major part dels usuaris casolans no necessitareu especificar un servidor intermediari, encara que alguns ISP pot ser que en proveeixin per als seus usuaris.
Després d'haver seleccionat una rèplica, es comprovarà la nova font de paquets de la xarxa. Si tot funciona correctament us preguntarà si voleu afegir un altre font de paquets. Si teniu algun problema fent servir la font de paquets que heu seleccionat, proveu emprant una rèplica diferent (ja sigui de la llista del vostre país o de la llista global), o proveu usant una font de paquets de xarxa diferent.
Seguidament se us presentaran diverses configuracions de recopilacions de programari que ofereix Debian. Sempre podríeu seleccionar el que voleu instal·lar paquet a paquet, que és l'objectiu del programa aptitude, descrit meś avall. Tot i això, aquesta pot ser una tasca molt llarga tenint en comptes els 14600 paquets disponibles de Debian!
Teniu la possibilitat de primer seleccionar tasques, i posteriorment afegir paquets individuals. Aquestes tasques intenten representar diferents de feines o coses que voleu/podeu fer amb l'ordinador a l'estil de l'“entorn d'escriptori”, “servidor web” o “servidor d'impressora”[6]. Secció C.3, “Espai requerit per a les tasques” llista els requeriments d'estai per a les tasques disponibles.
Si voleu decidir els paquets a instal·lar un a un, seleccioneu la “selecció de paquets manual” del tasksel.
Un cop seleccionades les tasques, premeu el botó . En aquest punt, l'aptitude instal·larà els paquets seleccionats.
Tot i no haver seleccionat cap tasca, s'instal·larà qualsevol paquet
estàndard, important o necessari. Aquesta funcionalitat és la mateixa
que executar l'ordre tasksel -ris a la línia
d'ordres, i actualment implica la baixada d'unes 37 MiB d'arxius. Us
mostrarà el nombre de paquets a instal·lar i quants kb de paquets, si
són necessaris, cal baixar.
Si voleu decidir els paquets a instal·lar un a un, trieu l'opció
“selecció de paquets manual” del tasksel.
Si seleccioneu una o més tasques juntament amb aquesta opció, s'executarà
aptitude amb l'opció --visual-preview.
Això significa que podreu revisar[7] els paquets que d'instal·laran. Si no seleccioneu cap tasca,
es mostrarà la pantalla normal d'aptitude. Després de fer
les vostres seleccions heu de prèmer “g”
per començar la descarrega i instal·lació dels paquets.
Si trieu “selecció de paquets manual” sense seleccionar cap tasca, no s'instal·larà cap paquet de manera predeterminada. Això significa que podeu fer servir aquesta opció si voleu instal·lar un sistema mínim, però també que la responsabilitat de seleccionar qualsevol paquet no instal·lat com a part del sistema base (abans de reiniciar) que sigui necessari per al vostre sistema recau en vosaltres.
Dels
14600
paquets disponibles a Debian, l'instal·lador
de tasques només en contempla una petita quantitat. Per a veure més
informació de més paquets, utilitzeu apt-cache search
per a una
cadena (vegeu la pàgina de manual apt-cache(8)), o executeu
l'aptitude tal i com es descriu més avall.
cadena-de-cerca
L'aptitude és una programa modern de gestió de paquets. Permet la selecció individual de paquets, conjunts de paquets que coincideixen en un criteri (per a usuaris avançats) o tasques senceres.
Les combinacions de tecles bàsica són:
| Tecla | Acció |
|---|---|
| Amunt, Avall | Mou la selecció amunt o avall. |
| Enter | Obre/col·lapsa/activa un element. |
| + | Marca el paquet per a la instal·lació. |
| - | Marca el paquet per a la supressió. |
| d | Mostra les dependències del paquet. |
| g | Baixa/instal·la/suprimeix paquets. |
| q | Surt de la vista actual. |
| F10 | Activa el menú. |
Per a més ordres vegeu l'ajuda en línia utilitzant la tecla ?.
Cada paquet seleccionat utilitzant el tasksel o l'aptitude es descarrega, es desempaqueta i s'instal·la de forma ordenada a través dels programes apt-get i dpkg. Si algun programa necessita informació addicional de l'usuari, us la preguntarà en aquesta etapa del procés. Probablement també us interessi estar pendents de la sortida del procés per identificar error d'instal·lació (tot i que se us consultarà la confirmació d'errors que impedeixin la instal·lació d'un paquet).
Avui en dia el correu electrònic és una part molt important de la vida de molta gent i, per tant, no és estrany que Debian us permeti configurar el vostre sistema de correu en una etapa del procés d'instal·lació. L'agent de transport de correu estàndard de Debian és l'exim4, que caracteritza per ser relativament petit, flexible i fàcil d'aprendre a utilitzar.
Us estareu preguntant si és necessari encara que el vostre ordinador no estigui connectat a cap xarxa. La resposta curta és sí; l'explicació llarga és que algunes eines del sistema (per exemple cron, quota, aide, …) us poden enviar avisos importants via correu electrònic.
En la primera pantalla se us presentaran múltiples escenaris de correu habituals. Trieu el que s'adapti més a les vostres necessitats:
El vostre sistema està connectat a una xarxa i el vostre correu s'envia i es rep directament utilitzant SMTP. En les pantalles següents se us preguntarà algunes qüestions bàsiques com el nom del correu del vostre ordinador o una llista de dominis dels quals accepteu o reenvieu correu.
En aquest escenari el vostre correu de sortida es reenviarà a un altre ordinador anomenat “smarthost”, que assumirà la tasca de l'enviament. L'smarthost acostuma a desar els correus que us envien, la qual cosa us permet no haver d'estar connectat de forma permanent. També significa que heu de baixar el correu de l'smarthost utilitzant programes com el fetchmail. Aquesta opció és la més idònia per a usuaris que es connecten a través de la línia telefònica.
El vostre sistema no està en un xarxa i el correu s'envia o es rep únicament entre usuaris locals. Encara que no us plantegeu enviar cap missatge, és una opció molt recomanable, ja que algunes eines del sistema us podrien enviar avisos (un exemple podria ser el “Heu excedit la quota de disc”). Aquesta opció només és recomanable per a usuaris nous, ja que no realitza més preguntes.
Trieu aquesta opció si esteu absolutament convençut del que esteu fent. Aquesta opció us deixarà el sistema de correu desconfigurat — no podreu enviar ni rebre correu fins que el configureu i probablement perdreu missatges importants de les eines del sistema.
Si cap del escenaris anteriors satisfà les vostres necessitats o
us cal una configuració més específica, haureu d'editar els fitxers
de configuració del directori /etc/exim4 un
cop finalitzada la instal·lació. Podreu trobar més informacó sobre
l'exim4 al directori
/usr/share/doc/exim4
[5] Recordeu que el programa que s'utilitza actualment per a la instal·lació de paquets s'anomena dpkg. Tot i això, aquest paquet és una eina de més baix nivell. L'apt-get és una eina d'alt nivell que cridarà dpkg quan sigui necessari ja que és capaç d'instal·lar els paquets dels quals depèn el paquet que voleu instal·lar i obtenir el paquet d'un CD, de la xarxa o de qualsevol lloc.
[6]
Per presentar la llista, el base-config executa
el programa tasksel. Per a la selecció manual
de paquets s'utilitza aptitude. Qualsevol d'ells
es pot executar després de la instal·lació per a instal·lar o
suprimir paquets. Si després de la instal·lació esteu buscant un
paquet específic, únicament executeu aptitude install
, on
paquetpaquet és el nom del paquet que esteu
buscant.
[7] Podeu canviar les seleccions predeterminades. Si voleu seleccionar qualsevol paquet addicional, feu servir ->.